La transició al País Valencià va deixar en la cuneta política el valencianisme polític. La reflexió nacional que propugnava Joan Fuster només es va expressar en aquest àmbit estricte diluït en diferents dosis dins les sigles del PSPV-PSOE o Esquerra Unida. Pitjor encara, l’única opció política “diferenciada” que va prendre volada entre els primers anys vuitanta i els darrers noranta va ser l’espanyolisme tenyit de folklore falsament regionalista. Els socialistes valencians per resoldre el nus i el bloqueig entre catalanisme i anticatalanisme va acceptar a la baixa totes les imposicions de la Unió del Centre Democràtic, en els primers moments, i del Partit Popular, més tard i fins ara.

Els “sacrificats” polítics de la transició, doncs, van ser tots aquells partits que reivindicaven a l’alça –a l’alça, comparats amb el PSPV-PSOE- els llegat ideològic de Fuster.  Aquesta gent han aguantat de manera estoica durant quatre llargues dècades resignant-se a una presència a les Corts escadussera i fràgil, aconseguida a còpia de superar amb penes i treballs el llistó del 5 per cent pactada entre el PSPV-PSOE i el PP. Els “valencianistes catalanistes” han constituït una certa hegemonia cultural resistint totes les agressions de què han estat objecte anys i anys. Empestats socialment amb les etiquetes de “catalans”, “traïdors” i “renegats”. Han estat ells els que han convertit la universitat en un àmbit còmode per a les idees de progrés i per a la dignitat nacional a la qual aspiren. Han estat ells també els que han aconseguit que a l’escola aprendre en català no sigui una quimera.

Darrerament, a més, representats per la coalició Compromís s’han fet un lloc polític de gruix. Han guanyat una presència indiscutida a les Corts Valencianes i s’han convertit en la tercera força política municipal. I té en l’horitzó la possibilitat de créixer més encara, com aventura la mare ciència demoscòpica. Sembla que l’anticatalanisme agressiu s’ha diluït al País Valencià dins un PP menys bèstia en les formes. Però res no permet afirmar que no reviscoli a la primera necessitat de la mà d’Unión Progreso y Democracia, una nova opció pretesament regionalista o del mateix PP.

Mentrestant, atiada des del valencianisme polític, qui ho havia de dir, per les circumstàncies, ha anat guanyant espai social la necessitat de vertebrar acords amb Catalunya. A favor d’un pacte fiscal menys hostil o de les comunicacions necessàries que actualitzin més la vella Via Agusta. Darrerament un capitost de l’empresariat valencià del pes de Vicente Boluda –expresident del Reial Madrid i actual president de l’Associació Valenciana d’Empresaris- ha sorprès propis i estranys  amb una declaració a favor d’una regió europea que coincidiria poc o molt amb allò que Joan Fuster denominava Països Catalans.

Dins aquesta nova tendència, el govern valencià ha accedit a intercanviar senyals de les televisions dites “autonòmiques”. Això vol dir que Televisió de Catalunya es podria tornar a rebre al País Valencià i que Acció Cultural deixaria de patir la persecució neroniana a què la sotmet el PP valencià. No cal dir que la presència de TV3 entre valencians afavoreix la recuperació nacional d’un poble que es mou entre la somnolència provinciana i la ira patriòtica espanyola. Però la Generalitat que presideix Alberto –Alberto- Fabra exigeix a Televisió  de Catalunya “respecte” per als “símbols valencians”. És a dir, bàsicament que deixi de dir “País Valencià” i que empri exclusivament la denominació “Comunitat Valenciana”, que esborri les comarques valencianes dels mapes del temps i que distingeixi entre “llengua catalana” i “llengua valenciana”.

Més enllà del debat sobre agressions a la llibertat d’expressió, el que hi ha en joc és més dur nacionalment. El dilema que s’obre és sacrificar els eterns sacrificats –és a dir els valencians perquè ens entenguem “catalanistes”- i que a Catalunya s’acceptin les renúncies i les tergiversacions històriques que ha anat acumulant el PSPV-PSOE. Unes renúncies i unes tergiversacions que han portat el País Valencià a un grau de submissió nacional que només es pot superar recuperant uns “símbols” històrics i reivindicatius i una aspiració cultural i lingüística compartida amb Catalunya i les Illes Balears. Dilema sagnant.