La proposta que la presidenta del Parlament feia al conseller d’Educació fa uns dies està sense dubte en línia amb la postura de confrontació que Junts manté envers el seu soci de govern, ERC, a qui acusa d’un possibilisme pragmàtic que allunya l’independentisme de les seves fites de fa poc. En concret, del “mandat democràtic” que diuen haver rebut de la ciutadania catalana l’1 d’octubre de 2017.

Però aquest coratge no sembla aplicar-se’l la presidenta en pròpia pell, perquè després d’instar González-Cambray a assumir el paper de director de l’escola de Canet de Mar per assumir personalment la desobediència a l’ordre judicial d’incorporar el castellà en un 25 % de les classes en un grup de primària; ha manifestat la seva disposició a fer fora el diputat de la CUP, Pau Juvillà, quan la sentència que l’inhabilita sigui ferma. I això malgrat el fet que, essent Laura Borràs a les portes del seu propi judici per les irregularitats comptables produïdes durant la seva gestió al capdavant de l’Institut de les Lletres Catalanes, podria haver aprofitat per ser inhabilitada ara i passar per heroïna d’una causa que en qualsevol cas pensa vestir com A persecució política de la seva persona.

La política lingüística de la Generalitat ha estat des del començament tan antipàtica com la posició dels que creuen que català i independència són una sola cosa, o que aprendre a parlar idiomes és una trava en comptes d’un avantatge. Els que no volen quotes a les escoles les demanen a Netflix, i els que riuen pensant en un Spiderman en català no entenen que això mateix és el que demanen de les classes de mates en la llengua que els importa. Perquè a la fi, la dinàmica produïda -en la qual estan especialment interessats els partits que, a banda i banda de la corda, han viscut del conflicte provocat pel procés- entorn la llengua, la nova versió de la tensió catalana, és el resultat d’optar de manera monolítica per una de les dues visions sobre les llengües. O són vehicles de comunicació, cosa que sobretot pensen els que ho fan en una llengua poderosa; o són finestres d’identitat cultural, alguns dirien que nacional -tot i que el mateix parla un de Boston i un de Londres i, en canvi, són de nacions diverses, que s’han de preservar, fins i tot per sobre de la llibertat individual, si és que aquesta existeix.

S’ha mort Verònica Forqué. S’ha suïcidat, sembla. En fem escarafalls, reflexionem sobre les malalties mentals, creiem que és un fracàs social el que l’ha conduïda a prendre aquesta decisió, mentre legislem sobre eutanàsia, oferint les persones que pateixen una porta de sortida que ens tranquil·litzi la consciència. I quina diferència hi ha entre el patiment físic (cada cop menys, perquè s’estenen les cures pal·liatives) i el patiment mental? No és en el fons aquest el que fa irresistible la malaltia física que sigui? A què doncs tant parlar de qui encara tenia la força per no demanar a ningú posar fi a la seva vida? Perquè per enlloc surt la seva màgia en l’escena cinematogràfica, i per tot arreu, en canvi, es llegeixen crítiques sobre el tracte rebut en els darrers temps. Quan algú decideixi demanar l’eutanàsia, també serem capaços de responsabilitzar-nos de la seva decisió, de dir que l’ha presa perquè l’hem abandonat? No direm que era fruit d’una depressió? En el fons del pou on es trobi qui prengui una decisió d’aquesta gravetat, quina mena de diàleg és possible entomar?