Això de les aplicacions de cites sempre m'ha generat molta curiositat. De fet, he de dir que no sé ni com funcionen. Potser és que mai hi he hagut de recórrer, potser és que mai ho faria en cas de necessitar-ho. Entenc que hi hagi gent que li funcioni, fins i tot conec casos propers que han acabat en matrimoni. Però em costa entendre la idea d'enamorar-se d'algú a qui has fet matx per la seva aparença física. Depenent de com tenies el dia o de com d'alt havies posat el llistó. Que sí, que després ve la conversa i la cita, que és quan saps més de la persona i quan veus si hi ha feeling o no. Què voleu que us digui. Potser és que he vist massa pel·lícules i encara crec en les papallones i en allò de creuar-te amb algú que sense imaginar-t'ho ni buscar-ho acabarà formant part de la teva vida.

Entre matx i cita m'han explicat anècdotes de tota mena. Un reguitzell de persones que haguessin pogut ser, una pèrdua de temps en conèixer gent ben estranya que no ha aportat més que la conversa i els riures posteriors amb els amics i també algun desencís en el cara a cara. Però atenció perquè sembla que la cosa va a la baixa. Aplicacions com Tinder o Badoo estan perdent adeptes. Els perfils falsos, les plataformes de pagament i el fet d'haver de respondre massa missatges estan allunyant els més joves, que prefereixen lligar de tu a tu. Com s'ha fet sempre, vaja. A la discoteca, a la feina o al pàdel, però a l'antiga. Perquè no tot està perdut i menys quan parlem d'amor.

I en aquest impàs, ha aparegut Dinder Club. Una app que vol promoure les relacions afectives, amoroses i sexuals entre persones amb discapacitat intel·lectual. També l'oportunitat de fer plans i conèixer més gent en un entorn segur. I aquí està la clau i el sentit, però també la demostració que mai acabarem amb l'exclusió si no estem tots al mateix sac. Les persones amb capacitats diferents potser són més vulnerables a l'engany. Quedar amb algú a qui només has vist en foto té els seus riscos, però el té per a tots. Seran diferents depenent del qui i del com, però en definitiva, no te'n refiïs mai d'un desconegut.

Hem vist històries fantàstiques entre persones que es porten molts anys de diferència. Com l'amor ha superat fronteres i barreres de tota classe. I si no, que li preguntin a l'atleta amb paràlisi cerebral Àlex Roca i a la seva parella, Mari Carme Maza. No es van conèixer a Tinder, ho van fer durant una conferència que ell mateix impartia. No és un amor impossible, és real i absolutament possible. Com tants altres n'haurien d'existir si visquéssim en una societat on no es parlés d'inclusió de cara a la galeria. On no s'haguessin de crear plataformes que tendeixen més a excloure que a normalitzar. On no fossin 'els altres' sinó uns més. A la feina, a les relacions d'amistat o a l'escola. De moment, jo deixaria que l'amor, el real, el del cara a cara i el que tot ho pot, unís en lloc de separar.