Ara que som a punt de commemorar els 80 anys de l’inici de la Guerra Civil, i ara que tornen a ser d’actualitat els crims del franquisme gràcies a una querella presentada a l’Argentina, no estaria de més que poséssim de manifest un element que sovint ens passa per alt: si Franco va guanyar la guerra, i després va entronitzar-se en el poder fins a la mort, no va ser per la seva sola actuació; la guerra espanyola no va ser només d’Espanya, i no s’entén del tot si no se n’analitzen les implicacions externes.

Franco i els franquistes es van beneficiar d’una conjuntura internacional que el dictador va saber gestionar i torejar, i que deixa en evidència les hipocresies de la diplomàcia occidental. Perquè més enllà del suport actiu de Hitler i Mussolini, Franco va poder aprofitar-se de la passivitat de les democràcies a l’hora d’ajudar la República, el règim elegit pel poble i, per tant, el més homologable a aquestes democràcies. El Regne Unit, molt especialment, va negar el pa i la sal, i les armes, a la República a partir d’una política de no-intervenció que els aliats de Franco es van saltar constantment. Aquella mateixa mentalitat diplomàtica de Londres i Paris era la que pretenia calmar Hitler deixant-lo ocupar Austria i Txecoslovàquia, i que no va servir per evitar la Segona Guerra Mundial.

Molts anys després, la diplomàcia europea va tornar a estavellar-se en una guerra, la de l’exIugoslàvia: no va poder impedir les matances i va acabar santificant la divisió ètnica del país. És cert que aquesta setmana podem felicitar-nos de la condemna del genocida Radovan Karadzic, però la situació d’una Bòsnia on les diferents repúbliques s’ignoren unes a altres no pot deixar satisfet ningú.

Han passat quasi 25 anys des dels acords de pau dels Balcans, i la crisi actual dels refugiats sirians torna a posar en qüestió la idoneïtat ètica de la política exterior de la UE.
És a dir, passen els temps i, com diu l’historiador Angel Viñas, “la història no sempre és mestra de la vida”. Ni sempre, ni gairebé mai, tristament.