Estimats diputats, a veure si ho entenc. Abans de néixer jo, i vosaltres i la majoria dels nostres rebesavis, hi havia una autèntica festa. Consistia a marejar uns animals, uns braus en concret, i era molt popular. Des dels temps del Minotaure, es veu que aquesta era una de les tradicions mediterrànies més arrelades. Olé. A Catalunya, es feien curses molt sovint, i fins i tot la gent s’amotinava si el toros no eren prou valents. Fins aquí, molt poc a dir. O gens. El passat és el passat, ens agradi o no ens agradi.

El problema comença si fa no fa quan jo arribo al món. Perquè el que jo em trobo, i suposo que molts dels que llegiu això també, és un ritual segrestat. Hi ha un dictador, militar per més senyes, que assisteix amb la dona enjoiada fins a les celles a totes les curses. L’acompanyen els ministres, bisbes i aduladors de tota mena. Se’n fa propaganda al NODO i ens arruïnen les tardes dels caps de setmana. Ho bategen com a fiesta nacional, nacional d’Espanya per si a algú no ho havia pescat, i les places de toros apareixen del tot entapissades de banderes bicolors.

Prou amnèsia, si us plau; recordem el que hem viscut. Hem vist una tradició cultural que ja no és tal cosa, sinó propaganda ultranacionalista, amanida amb ingredients de sang, de fatxenderia i de testosterona. A les carreteres se’ns exhibeix la silueta cornuda, protegida per les lleis del patrimoni nacional. Quan la cosa va de baixa i la gent deixa d’anar-hi, es fa l’impossible per evitar la mort de l’aquelarre; s’apuntala amb subvencions, carretades de turistes, i més retòrica aguerrida.

A la fi, un grupet de defensa dels animals recull els aires del temps i proposa l’abolició de la cosa. La resposta és massiva; centenars de milers de persones ho secunden, deixant clar que la sensibilitat de Cal·lígula no té perquè continuar vigent al segle XXI. I va el Parlament català, òrgan de representació sobirana, i ho sotmet a lliure votació. En cap moment no hi ha cap referència a banderes ni símbols ni nacions. El que es pretén és acabar amb el turment de les banderilles.

Llavors salten les fúries de la caverna, més enutjades que si hi perdessin un fill, i és quan deixo d’entendre res. Perquè m’acusen a mi, i a tu diputat coherent, de nacionalista ferotge, de provincià insolidari, d’identitari dictatorial, castrador i censor, nazi-feixista i enemic de les arts. Aviam, estic d’acord que en el sidral aquest hi ha nacionalisme latent, però voleu dir que és el meu? O el teu? És que ens hem perdut alguna cosa? Que potser som uns ineptes, incapaços de copsar l’odi submergit en les campanyes de defensa dels animals? Que som cecs, i tal vegada no veiem el criptoseparatisme exterminador, camuflat rere cada tieta que defalleix davant l’orgia de sang i fetge?

Per caritat, em podeu dir qui són els obsedits, els plastes de la bandera? Fem un exercici, si us sembla; viatgem al futur cent cinquanta anys, i mirem enrere amb perspectiva. Qui seran llavors els tancats, els patrioters, els primitius i tronats? I mirem avui els nostres fills i néts als ulls; què fem? Els expliquem la veritat o què? Ens deixem insultar de nou davant d’ells? O els diem ben clar on són els bèsties xenòfobs, els toreros salvapàtries? Els fem el favor de dir ben clar qui són els paranoics? Doncs au, ja n’hi ha prou. Que no ens toquin més les glàndules. Diputat, a fer la feina i a votar el que et toca.