Em visualitzo de petita mirant La Bella i la Bèstia, La Blancaneu i els 7 nans i altres pel·lícules similars en què el final era sempre el mateix: un encantador príncep o cavaller arribava a salvar la protagonista del relat amb una única arma, el seu amor etern. Com una gota malaia, la idea que la nostra felicitat depèn d'una altra persona va anar calant en el meu cervell, com en el de milers i milions de dones –i també homes- de la meva generació. No seríem complets fins que l'amor -però no qualsevol amor, l'amor Disney, el que es coneix com a amor romàntic- arribés a les nostres vides i les omplís de sentit. Aquest era el nostre mantra.

Van anar passant els anys, vestida de princesa i de rosa. Van arribar els primers gripaus. I els primers petons, que feien més basarda, per aquella cosa de les baves mal gestionades, que plaer. Però el gripau mai no es convertia en príncep, ni blau, ni verd ni rosa ni de cap color. Primera decepció! Però, seguint aquell vell precepte que diu que l'esperança és l'últim que es perd, vaig seguint buscant l'alquímia de l'amor etern com si fos una emoticona amb ulls de cor.

I a mi no em passava allò de trobar-me un noi molt dolent perquè havia tingut una vida molt torturada i que, gràcies a l'amor infinit i incommensurable que sentíem l'un per l'altre -sí, sí, jo creia que ell també estava profundament enamorat de mi i només es feia el dur; és el que té ser una bleda assolellada criada amb pel·lícules bandera de l'amor romàntic heteropatriarcal- es redimís i passes a no poder viure sense fer-me cada dia un suc natural de taronja i un ou benedictí per esmorzar. Va ser aleshores quan ja vaig començar a pensar que alguna peça de l'engranatge no estava funcionant bé. Seria la meva saliva? Estava fent jo alguna cosa malament? El tema de la culpabilitat també s'havien encarregat de marcar-me'l a foc.

Em va costar deixar anar el mite del príncep blau. Ja em conformava amb un que tingués pols. Però jo volia un príncep. Jo estava fermament convençuda no només que el volia, sinó que el mereixia perquè, tot i tenir les meves rareses, per si algú no se n'ha adonat, havia omplert la cartilla de bones accions vitals per trobar-lo i començar a repoblar el món de petits prínceps i princesetes. Amb parts que, evidentment, no fan mal; nens que no ploren a les nits i un príncep pare que et fa pensar que els teus fills són angelets sense necessitats fisiològiques.

I, pam!, felicitat!, alegria!, focs artificials!, piromusical de la Mercè! Em va arribar! Em vaig trobar amb el meu príncep etern! Tan etern que viurà sempre perquè no en guardo d'ell res més que el record i, si rebusco, potser alguna foto. Va arribar també un dolor immens. El dolor de la decepció; de la mala gestió de la frustració d'haver estimat com m'havien ensenyat a fer-ho i haver-ne sortit amb el cor perforat i un bon sac de pors i desconfiança -que afortunadament, amb feina, van esdevenir empoderament-.

Però, com gairebé sempre a la vida, i després d'haver-me fet més torniquets al cor que a un torero, una aprèn. I la gran conclusió és que ningú -i sobretot ninguna- no s'ha de deixar enganyar mai més. L'amor que ens venen les pel·lícules de Disney no existeix. No podem construir cap relació sana sobre els fonaments de l'amor etern salvador i redemptor.

Permeteu-me la llicència agosarada d'atrevir-me a pontificar que l'amor etern o per sempre no existeix. Pot ser que alguns dels que esteu enamorats, ara mateix m'esteu titllant d'insensible i/o inclús insultant. No passa res, us entenc. Jo, amb 37 anys, quan veig passar la Cavalcada de Reis també torno a creure en ells. Però després ho passo pel tamís de la raó -sí, cal fer-ho- i sé que no em portaran cap regal aquella nit perquè no existeixen. I això no vol dir que no cregui en regals, perquè, òbviament, en els regals sí que hi crec. De la mateixa manera que crec en l'amor.

Estic enamorada. Estic enamorada però també completa. Ell no és la meva meitat perquè, afortunadament, sóc i estic sencera i tampoc no m'ha de salvar de res ni de ningú. No sé quant temps durarà la nostra relació perquè ningú no ho sap. Només, i aquest "només" cal visualitzar-lo immens i amb neons, sé que ens estimem lliures i volem seguir creixent junts. Estem feliços fent aquesta etapa del viatge junts; de la mà però amb espai; sabent que ens agradaria compartir esdeveniments futurs però gaudint de mirar-nos als ulls avui. I per mi, això és l'amor. L'amor de veritat. L'amor accessible. L'amor sencer i sincer.

Sigueu feliços i mengeu anissos.