Et fa sentir més fort, sortir al carrer amb milers de persones i cridar el mateix lema. Va ser "volem acollir" ara fa uns dies i segons a qui preguntis érem 170.000 o mig milió. Tant se val: érem molts. Dèiem "volem acollir" com si tots volguéssim dir el mateix, fent veure que no sabíem que no era veritat. Que jo vull acollir qualsevol que fugi de la misèria però d’altres només si vénen de Síria i semblen blancs.

Cridàvem "volem acollir" i ens miràvem i somrèiem i durant unes hores vam sentir-nos part d’un "nosaltres" que ens satisfeia. Tu, com jo, estàs en el bàndol correcte. Som solidaris, exigim que s’obrin les fronteres. Exigim que s’obrin les fronteres? No pas tots. N’hi ha que només volen acollir els que arriben amb passaport.

No ens fèiem preguntes incòmodes, volíem incomodar només els que tenen el poder de canviar les coses. Com si mig milió de persones al carrer (o cent setanta mil, tant és) no tinguéssim cap poder. Com si no els votéssim nosaltres, els que han de canviar les coses. No ens fèiem preguntes incòmodes perquè no teníem ganes de divergir, volíem sentir-nos molts i sentir-nos forts.

I no s’és fort, en la divergència? No hi ha una potència atractiva, en l’intercanvi d’opinions? Amb la majoria de persones amb qui em vaig creuar dissabte dec divergir profundament en mil temes. Si a favor o en contra de la concertada d’elit, si calen quotes feministes, si el vegetarianisme s’hauria de generalitzar o no. De les mil batalles que lliurem cada dia, potser coincidíem en poc. Però dissabte estàvem d’acord en una cosa: no som còmplices dels camps de concentració del s. XXI. I cridar-ho junts ens va fer més forts.

Només els que es creuen "normals" poden permetre’s renunciar a la diferència i optar pel pensament únic. Els que sempre hem viscut als marges sabem que el pacte amb els que no pensen exactament igual, però poden arribar a compartir un objectiu, és la clau de la supervivència. Jo estic a favor de l’avortament lliure i gratuït i ell no, però tots dos coincidim que la igualtat d’oportunitats a l’escola és prioritària. Unim forces en això, doncs, i ja discutirem quan sigui convenient de tota la resta.

Els que es creuen normals viuen, en canvi, en una mena de món en blanc i negre, amb mi o contra mi, a totes en tot. Militen en partits sense llibertat de vot, s’adapten a la ideologia dominant, discrepen només en la intimitat i miren de no molestar, no critiquen mai el líder per res del món. Els costa acceptar que les persones podem ser brillants en uns aspectes i un desastre en d’altres, que un fracàs no invalida tots els èxits conreats en altres àmbits. Els que es creuen normals són integristes de tenir raó en tot.

Però, en un món en què s’atomitzen les lluites, esteu segurs, vosaltres que sou tan normals, que podeu prescindir dels que no pensen el mateix en tot? Esteu segurs que sereu suficients? Que hi ha haurà un grup prou nombrós per no haver de negociar mai, en cap circumstància, amb el que se suposa que és l’enemic?

Dissabte vaig cridar al costat de molta gent amb qui potser coincideixo en ben poc. I, en canvi, quina escalfor sentir-los colze a colze, amb la mateixa pancarta, amb la mateixa indignació. Que bonic quan busquem el mínim comú que ens multiplica, en comptes del màxim que ens divideix.