La Companyia de les Índies Orientals, creada per l’empresa anglesa Bahadur per tal de comercialitzar amb el pobles nadius de l’Oceà Índic i més tard amb la Xina i tots els països limítrofs, va arribar a representar la meitat del comerç mundial a principis del segle XIX (cotó, seda, colorants, sucre, especies, te, opi....i esclaus. Va ser l’encarregada de garantir el domini britànic en el subcontinent indi. Exercia poder militar i assumia tasques administratives i, tot sovint, era difícil diferenciar la companyia del govern britànic.

Es va dissoldre el 1874. Abans, s’havia aliat amb mongols i competia amb francesos i holandesos pel control d’orient. En el seu procés d’expansió imparable només va patir una gran derrota. L’anomenada East India Company britànica va patir una humiliant derrota en la Gola de Kabul, prop de la capital del que avui anomenem Afganistan (1842). Ni xinesos ni mongols van atrevir-se a endinsar-se en els paratges feréstecs de les terres de Kabul i Kandahar.

En temps més presents, als soviètics no els agrada recordar el fracàs de la seva invasió i a George W. Bush, Tony Blair i José M Aznar els ho van recordar des de moltes editorials i des del carrer amb crits de "NO a la guerra": Afganistan sempre foragita els invasors.

El que està passant aquests dies és la derrota d’una manera occidental d’entendre la geopolítica en zones considerades poc desenvolupades. Malauradament aquestes accions militar no només han estat una inacceptable vulneració de a sobirania dels pobles sinó que han donat ales a les posicions més radicals del discurs mal anomenat tradicionalista fins a convertir-se en integristes.

La victòria dels talibans la patirà la resta del poble afganès. Les maldats que provocaran quedaran silenciades per la censura que els propis talibans aplicaran, consideren que les xarxes d’internet son la mà del diables i per el vergonyant silenci d’occident que hauria de donat comptes del maltracta a la població afgana des de fa segles. Tantes vides perdudes, tan armament desballestat en el fons de cada barranc empolsinat, tanta tortura, tanta indignitat.

Els talibans no han volgut esperar l’11 de setembre de Biden. No volen donar-li la satisfacció del relat de marxem perquè ha canviat l’administració i perquè volem. Marxaran a corre-cuita i amb la cua entre cames perquè mai havien d’haver entrat. Recordem que l’autor intel·lectual dels atemptats de les torres bessones va ser localitzat i abatut al Pakistan ja fa deu anys.

Les que patiran el pitjor turment seran les dones. Violacions, obligades a gestar fills d’integristes, allunyades de l’accés al coneixement, s’ha acabat l’escola i la universitat per a les dones afganes, ja han desaparegut de l’espai públic. Tancades a casa, esclavitzades, tapades, colpejades, lapidades, casades forçosament quan son nenes.

Des d’occident els vam dir que s’emancipessin i ara les deixem a mans d’una concepció del poder que passa per considerar que son inferiors i propietat capritxosa dels que tornaran a dominar aquella terra seca, però la seva terra. Com ajudarem ara a la democratització i paritat si els talibans tenen la poderosa arma de comparar qualsevol exemple d’occident amb la invasió i l’extracció de ferro, coure, gas natural, petroli, liti, or, carbó, potassi, alumini, urani...

Dies tristos per a la humanitat. L’expressió del poder que no s’hauria d’existir: la invasió de terres i pobles i la victòria del fonamentalisme en nom d’un déu. Molt dolor en l’altiplà de l’Àsia Central.