Les dones de la música al llarg de l’últim segle han estat silenciades en la majoria d’espais públics i privats. Actualment la (r)evolució de les veus femenines s’ha propagat arreu, en tots els àmbits socials i estils musicals, fins a comportar nous posicionaments per a les dones creadores. Abans eren tantes les veus femenines callades com les llengües abolides i avui la societat les garbella i les reemet fins a convertir-les en un referent que cada vegada pren posicions més destacades. Per això ha arribat l’hora de preguntar-se: Qui tem les dones de la música catalana?

En els darrers 100 anys hi ha hagut als Països Catalans més de 1.000 cantants i compositores que han mantingut l’empoderament del gènere. Per això mai com ara les veus femenines de la música catalana havien tingut una repercussió tan gran, tan quantitativament com qualitativament, que les mostra amb una diversitat impensable anys enrere. Aquesta és la columna vertebral de l’exposició gràfica i sonora que la Generalitat de Catalunya presenta al Palau Robert de Barcelona fins al 23 d’abril. Un miler de cançons interpretades per dones mostren un paisatge que parteix de les veus consolidades i dona un especial relleu a les propostes emergents.

L’escena femenina en català s’ha multiplicat per 10 el darrer mig segle, tot i que els projectes liderats per dones tan sols representen un 20%. La dada se situa a mig camí del que es registra als països anglosaxons, i lluny d’una paritat que hauria de ser inqüestionable. Mentre en tota la dècada dels anys seixanta, els discos gravats per veus femenines no va suposar més de 200 referències, actualment només en un any com el 2016 es van registrar fins a 200 discos. Si fa 50 anys es tenia constància de mig centenar de cantants i grups encapçalats per dones, avui dia la xifra supera el miler de projectes femenins, que abasta no només vocalistes sinó també instrumentistes, lletristres o professionals de la indústria musical.

Dones com Victòria dels Àngels han estat pioneres en el panorama musical mundial després de vendre 5 milions de còpies de La Bohème. La cantant barcelonina va rebre un disc de supermegaplatí i va ser considerada la tercera millor soprano de la música enregistrada segons la BBC. La pianista Alícia de Larrocha té l’honor de ser l’artista catalana més guardonada als Grammy, amb 14 nominacions i 4 premis. Així mateix, Lluïsa Casagemas va ser la primera catalana a compondre una òpera, Schiava e Regina, de la qual s’ha trobat la partitura original al cap de 100 anys, o Conxita Garcia és la primera dona catalana que ha arribat a dirigir un gran cor europeu com és la formació coral del Gran Teatre del Liceu.

En l’àmbit de la cançó, el rock o el punk també les dones han canviat el relat de la nostra historia musical. L’escriptora i cantant ocasional Maria Aurèlia Capmany és la responsable del títol definitiu de L’estaca de Lluís Llach, Esther Vallès és la lletrista de Ciutat podrida, dedicada a Cornellà, el tema seminal del punk a Catalunya, o les Germanes Serrano van ser les primers artistes a gravar els èxits internacionals en català. Cal atorgar també el paper de pioneres a Guillermina Motta, primera dona catalana que va gravar un LP; Núria Feliu primera veu femenina que grava un àlbum de jazz a l’Estat i única catalana del prestigiós segell nord-americà Blue Note.

Tot i que durant el boom del "rock català" tan sols hi havia mitja dotzena de veus femenines a grups avui hi ha desenes de bandes pop liderades per dones. S’ha passat de grups com Duble Buble, U-tòpics, Detectors, Bars o la Dharma, a Els Catarres, amb la veu i el contrabaix de Roser Cruells, que ostenten el clip més vist del pop català, Jenifer, amb 3,5 milions de visualitzacions. O a veus del trap i el dancehall com Bad Gyal, la veu de la música en català amb més clics a Youtube el 2016 amb Pai i Indapanden. La visualització de les dones són la millor arma de futur de la música catalana, tant per dignitat com per la necessària renovació de l’escena com a projecció de futur.