Tres quarts de nou. El brunzit del trànsit s'entrellaça amb l'estrident xerradissa de les cotorres del Parc de la Ciutadella. Entrant pel Passeig de Pujades a la dreta, un grupet de persones se sostenen coordinament sobre una sola cama practicant tai-txí. Girant el cap a l'esquerra, un parell de gossos esbufeguen darrere d'una pilota mentre el seu amo se'ls mira amb la corda penjada al coll. En direcció al Parlament, una dona reposa en un banc amb la mirada fixada en les oques de la cascada monumental. El mamut és encara aliè a turistes que s'enfilin a la seva trompa per penjar fotografies a Instagram. I a la porta de la institució, un treballador de Parcs i Jardins tragina un sac de branques amb la ràdio a tope: "Zuckerberg amenaça amb deixar la UE sense Facebook i Instagram".
Assaborir aquest petit passeig a primera hora del matí abans d'entrar en la dimensió paral·lela de la batussa parlamentària arriba a ser fins i tot medicinal. Què passaria si, realment, Zuckerberg fes realitat aquesta apagada? Com es traduiria en una recuperació de temps que ara s'inverteix en fer lliscar amb el dit una pantalla, en captar la millor imatge de nosaltres mateixos o en projectar una situació il·lusòria d'on son o què mengem. També quantes bombolles quedarien punxades i quin efecte devastador podria tenir en termes psicològics per a aquelles persones que sentissin que se'ls ha tancat una finestra al món i que, de cop i volta, la finestra que els queda és la de casa.
"Facebook és una droga. Les xarxes socials i la cocaïna estan regulades per la mateixa hormona, la dopamina", explica la psiquiatra Marian Rojas Estapé. La doctora fa una explicació magistral de com les xarxes socials provoquen una plaer efímer diabòlicament vinculat a l'addicció. Els likes, explica, així com la quantitat de seguidors, són una mena de micro dosis de dopamina del qual acaba depenent l'autoestima de moltes persones, especialment joves, que acaben vivint més en una pantalla que al món real a base de buscar la gratificació instantània constant.
L'objectiu no és ser al paradís, sinó que qui et té en pantalla cregui que hi ets. No importa com de bo és allò que tenim al plat, sinó en què la teva audiència percebi que el que estàs menjant és boníssim. Va haver-hi un moment en què vam creure que valia la pena deixar de vibrar tot un concert per dedicar esforços a enregistrar-ne fragments perquè els altres sàpiguen que som allà i desitgin tenir la teva sort. El gaudi és a partir de la valoració de l'altre i no de l'experiència real viscuda i de l'estima a allò que som. I més greu és encara quan això es tradueix en una pressió estètica minadora a nivell psicològic i caldo de cultiu de malalties físiques i mentals que afecten molt especialment les dones. Evidentment, les xarxes socials són arma de doble tall, evidentment que també tenen la seva dimensió informativa i divulgativa -i la contrària: de desinformació i intoxicació-. Simplement llanço la reflexió sobre com un ús determinat d'aquestes ha aconseguit conquerir-nos fins al punt de construir autèntiques vides virtuals i l'impacte que això té sobre la manera en com ens relacionem a la vida real.
Hi ha qui podria dir, i no li faltaria raó, que si remotament Zuckerberg complís la seva amenaça, en comptes d'Instagram i Facebook s'utilitzaria TikTok i Twitter. Perquè el problema ja no és l'eina, sinó una cultura que realment ha quallat en aquesta societat nostra sotmesa a la dictadura d'una altra hormona: el cortisol. L'estrès d'arribar a tot, l'estrès de complir amb tot i amb tothom, l'estrès de complir amb les expectatives. Tot ràpid i a baix preu. D'aquesta cultura d'expectatives, realitats paral·leles i fins i tot virtuals tampoc se'n lliura el Parlament. És creuar la majestuosa porta i trobar ja a faltar les passes contemplatives per la Ciutadella per constatar que, també allà, on moltes vegades el focus se situa més en allò que sembla que no pas en allò que s'acredita amb fets, la dopamina barata fa fortuna.
Assaborir aquest petit passeig a primera hora del matí abans d'entrar en la dimensió paral·lela de la batussa parlamentària arriba a ser fins i tot medicinal. Què passaria si, realment, Zuckerberg fes realitat aquesta apagada? Com es traduiria en una recuperació de temps que ara s'inverteix en fer lliscar amb el dit una pantalla, en captar la millor imatge de nosaltres mateixos o en projectar una situació il·lusòria d'on son o què mengem. També quantes bombolles quedarien punxades i quin efecte devastador podria tenir en termes psicològics per a aquelles persones que sentissin que se'ls ha tancat una finestra al món i que, de cop i volta, la finestra que els queda és la de casa.
"Facebook és una droga. Les xarxes socials i la cocaïna estan regulades per la mateixa hormona, la dopamina", explica la psiquiatra Marian Rojas Estapé. La doctora fa una explicació magistral de com les xarxes socials provoquen una plaer efímer diabòlicament vinculat a l'addicció. Els likes, explica, així com la quantitat de seguidors, són una mena de micro dosis de dopamina del qual acaba depenent l'autoestima de moltes persones, especialment joves, que acaben vivint més en una pantalla que al món real a base de buscar la gratificació instantània constant.
L'objectiu no és ser al paradís, sinó que qui et té en pantalla cregui que hi ets. No importa com de bo és allò que tenim al plat, sinó en què la teva audiència percebi que el que estàs menjant és boníssim. Va haver-hi un moment en què vam creure que valia la pena deixar de vibrar tot un concert per dedicar esforços a enregistrar-ne fragments perquè els altres sàpiguen que som allà i desitgin tenir la teva sort. El gaudi és a partir de la valoració de l'altre i no de l'experiència real viscuda i de l'estima a allò que som. I més greu és encara quan això es tradueix en una pressió estètica minadora a nivell psicològic i caldo de cultiu de malalties físiques i mentals que afecten molt especialment les dones. Evidentment, les xarxes socials són arma de doble tall, evidentment que també tenen la seva dimensió informativa i divulgativa -i la contrària: de desinformació i intoxicació-. Simplement llanço la reflexió sobre com un ús determinat d'aquestes ha aconseguit conquerir-nos fins al punt de construir autèntiques vides virtuals i l'impacte que això té sobre la manera en com ens relacionem a la vida real.
Hi ha qui podria dir, i no li faltaria raó, que si remotament Zuckerberg complís la seva amenaça, en comptes d'Instagram i Facebook s'utilitzaria TikTok i Twitter. Perquè el problema ja no és l'eina, sinó una cultura que realment ha quallat en aquesta societat nostra sotmesa a la dictadura d'una altra hormona: el cortisol. L'estrès d'arribar a tot, l'estrès de complir amb tot i amb tothom, l'estrès de complir amb les expectatives. Tot ràpid i a baix preu. D'aquesta cultura d'expectatives, realitats paral·leles i fins i tot virtuals tampoc se'n lliura el Parlament. És creuar la majestuosa porta i trobar ja a faltar les passes contemplatives per la Ciutadella per constatar que, també allà, on moltes vegades el focus se situa més en allò que sembla que no pas en allò que s'acredita amb fets, la dopamina barata fa fortuna.