Recordo la imatge perfectament. Era la dotzena etapa del Tour de França de l’any 1988 i finalitzava al mític Alpe d’Huez, una pujada duríssima, amb 21 revolts de ferradura, un desnivell total de 1.073 metres, una longitud de 13,1 kilòmetres, una pendent que oscil·la entre el 8,3% i l’11,5%. Mentre la majoria de ciclistes treien el fetge per la boca, el segovià,  Perico Delgado, més pinxo que un vuit i amb la samarreta groga de líder, pujava més fresc que una rosa i amb la directa posada, com si li haguessin embotit un coet pel cul. El meu pare, un seguidor entusiasta de tot el que té a veure amb l’esport, es va aixecar de la butaca: Això sí que és tot un espectacle!.

Crec que aquí, en l’espectacle, és on rau el moll de l’os de la qüestió. Que és en realitat l’esport d’elit? I la gent que segueix aquest esport què vol? Espectacle i més espectacle. Si no volem caure en una hipocresia col·lectiva, és més que evident que l’esport d’elit no és possible sense el consum de certes substàncies. O és que algú creu que el Tourmalet es pot pujar només menjant plats d’espaguetis?

Si es vol convertir el dopatge és un assumpte moral llavors tot aquest món que envolta l’esport d’elit tindrà un seriós problema. Hi podem incloure en aquest paquet, els Jocs Olímpics, el gran negoci de les televisions privades així com els negocis de les empreses patrocinadores que, evidentment, volen resultats. I si parlem de moralitat llavors potser també haurem de començar a parlar de l’explotació dels cossos dels esportistes fins a límits del tot inhumans.

Potser sí que el dopatge és la decadència dels valors més nobles de l’esport. Però no ens enganyem, si us plau, perquè aquests valors es perden quan es converteix l’esport en diners, en una competitivitat sense pietat. Quan l’esport passa de l’oci a la professionalitat. El públic vol espectacle. L’esportista vol donar espectacle i guanyar diners. Les empreses i els clubs també. I només la hipocresia social és la que segueix defensant que l’important de l’esport és participar. Apa!