Pedro Sánchez va assumint quina és la seva realitat. Després del 23-J va acceptar tramitar l'amnistia, va assumir que s'haurà de reunir amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras —a més de fer-ho amb continguts amb el president Pere Aragonès—, i aquest dimecres, en la seva roda de balanç de l'any a la Moncloa, ha concedit que haurà de "dialogar fins a l'extenuació".

Tal com explicava a la seva crònica la Carme Rocamora aquesta legislatura anirà d'això. En primer lloc, perquè Sánchez no té alternativa. Ara ja no hi ha Ciutadans ni els regionalistes càntabres o els de Terol. El marge que tenia a la passada legislatura per prescindir de socis molestos com ERC o EH Bildu en aquesta ha desaparegut. Els blocs estan més marcats, la capacitat de maniobra del PSOE i Sumar és menor, i les ferides de guerra pesen i afecten les confiances. Esquerra està escaldada, els partits bascos competeixen entre ells amb la vista posada a les eleccions, Junts vol traslladar que ven més cara que ningú la seva pell, i Podem marca distàncies amb Sumar com a esquerra exigent des del mixt. 

La segona premissa d'aquest principi de realitat assumit per Sánchez, conseqüència directa de la primera, és que els xantatges emocionals ja no funcionen. Que no n'hi ha prou amb dir que és o ell i el que ell vol o que ve la dreta amb les set plagues d'Egipte sota el braç. Assumeix, doncs, el principi democràtic que els vots ni es regalen ni es confisquen, que es negocien. I que les dues parts han de cedir. Per això ell ha de concedir una amnistia, el traspàs de Rodalies o obrir la porta a un finançament singular, i els independentistes saben que necessiten temps i alguna cosa més que catorze vots al Congrés per un referèndum pactat.

I la tercera, més simple encara, és que anant junts, tots hi poden guanyar alguna cosa. I si deambulen per la legislatura a matadegolla, tots hi poden perdre molt. Si el cap de l'executiu ha assumit aquest principi de realitat també ho han fet Sumar i Podem, que després de la seva virulenta baralla han acordat presentar-se junts a Galícia. O Junts quan, empaitant la pastanaga de l'amnistia, pren paciència amb l'oficialitat del català a Europa (l'havia prevista per mitjans de setembre), o es predisposa a votar uns pressupostos espanyols que tindran una inversió rècord en defensa d'acord amb els compromisos en el si de l'OTAN.

Però més enllà d'aquestes evidències polítiques, el govern espanyol també té l'encàrrec de la gestió. De prioritzar els recursos, que d'això va fer política i administrar un pressupost que sempre és com una manta curta. Els dos darrers anys ha invertit 37.000 milions d'euros en l'"escut social" que inclou bonificacions de l'IVA, al transport o les factures energètiques i que reclamava més esforç fiscal a la banca o a les elèctriques i ara el renova parcialment. La UE demana ara acabar amb aquestes ajudes i tornar a un cert rigor, però el cert és que les famílies encara no s'han recuperat: la cistella de la compra dels aliments bàsics s'ha encarit mil euros més, els lloguers i les hipoteques estan disparats, i els sous han pujat moderadament.

Sánchez ha assumit, políticament parlant, que dos i dos fan quatre, i a partir d'aquesta premissa encara unes negociacions que seran a cor obert dins i fora del govern durant quatre anys, més encara perquè el bloc ERC-Bildu-Podem-BNG demanarà coses diferents del tàndem Junts-PNB. En la roda de premsa a la Moncloa ha afirmat que pensa esgotar la legislatura. Ara el cap de l'executiu també ha d'assumir amb més normalitat -i ha de fer entendre més enllà de les fronteres d'Espanya i a les grans empreses- que als ciutadans dos i dos també els han de fer quatre si no vol desbrossar el camí a la dreta populista.