El resultat de diumenge ha confirmat l’error de donar per morta la divisió dreta-esquerra. Segurament, tractant-se d’eleccions municipals, hi ha casuístiques de tota mena, però en els ajuntaments més grans, i molt especialment a Barcelona, el vot ha seguit el patró tradicional de l’eix social. Té sentit la pervivència d’aquest patró quan la ciutadania veu que ha de decidir sobre una institució, l’ajuntament, que si té alguna competència clara és la de fer polítiques socials, enteses en sentit ampli; vull dir, incloent-hi serveis públics, urbanisme, etcètera. En realitat, així ho van entendre la majoria de candidats barcelonins, i per això, per exemple, Xavier Trias va insistir que les eleccions eren municipals i no pas res més, i als barris de tradició conservadora va demanar el vot als electors del PP i de Ciutadans.

Per això, analitzar els resultats en funció d’un altre paràmetre, com ara l’eix nacional i el posicionament davant del procés, pot portar a confusió. No es poden extrapolar els números de diumenge a un hipotètic referèndum d’autodeterminació, o fins i tot a unes eleccions catalanes. En el cas barceloní, per exemple, no crec que els votants de BCNenComú, de CiU o fins i tot del PSC, per posar tres exemples, es puguin enquadrar tots en un sol bàndol del sobiranisme. El mateix president de l’ANC, Jordi Sànchez, va fer una reflexió similar aquesta setmana.

A Espanya també ha operat l’eix social, combinat amb el càstig a la corrupció. Per això han pujat els dos partits que es presentaven com la renovació d’un sistema caducat, però finalment serà un d’ells, Podemos –és a dir, el d’esquerres- el que tindrà més capacitat per decidir governs i canvis que uns mesos enrere semblaven impossibles, com ara l’Ajuntament de Madrid o les institucions valencianes. Ciutadans, tot i la seva important pujada, tindrà menys claus per utilitzar.