Unitats de la policia o l’exèrcit patrullant per carrers buits i silenciosos, aïllament, incertesa, por... És evident que aquestes són imatges i sensacions que a ningú que valori la llibertat i la democràcia poden deixar indiferent. Arreu del món sorgeixen veus que alerten de la necessitat de no renunciar, més enllà el què resulti estrictament indispensable per aturar la pandèmia i fer front a la emergència sanitària, als nostres drets i llibertats. En virtut de l'estat d’alarma decretat, els ciutadans i ciutadanes tenim restringida la llibertat deambulatòria i altres drets que se'n deriven, com el dret de reunió (presencial) o el de manifestació. No és poca cosa.

Però és això i només això. No hem perdut el dret a la representació política, a través d'uns parlaments que han de seguir funcionant de forma telemàtica. Ni ens han limitat el dret d'associació o a la llibertat d’expressió. Conservem, i que duri, el dret a criticar els governs i, si cal, a protestar de la forma que creguem més adient, tot respectant les mesures destinades a prevenir la propagació de l'epidèmia. Per últim, tampoc ens han pres el nostre dret a la defensa jurídica i (molt important) a ser tractats, ara més que mai, amb respecte, proporcionalitat i equanimitat per part dels agents de l'autoritat.

En moments excepcionals com l'actual, no són pocs els governs i autoritats que veuen en aquesta situació la ocasió perfecte per restringir llibertats i acumular poder. A Hongria, per exemple, el parlament ha decretat un estat d'alarma prolongat en el temps que permet al govern legislar a base de decrets llei i ha limitat encara més la llibertat d'expressió i d'informació, preveient dures penes per qui gosi posar en dubte la versió oficial.

A l'estat espanyol, la utilització de llenguatge bèl·lic i la voluntat de l'executiu de donar protagonisme mediàtic i simbòlic a l'exèrcit suposen un retrocés evident en la necessària concepció democràtica i cívica d'afrontar els reptes col·lectius. Com a institució pública que són, les forces armades tenen la obligació de reforçar la tasca del personal sanitari i, en casos molt concrets i excepcionals, de les diferents policies. Anar més enllà d'això representa una militarització de la societat injustificada i contraproduent.

L’ús de les tecnologies de la informació amb voluntat de geolocalitzar la ciutadania, recopilar dades personals i augmentar el control social no són un fenomen nou ni vinculat exclusivament a l'amenaça sanitària. La utilització d'aquests recursos per lluitar contra l'epidèmia desborda la necessària protecció de dades personals i ha d'estar explícitament justificada.

Alhora, aquesta intromissió en la privacitat s'ha d'acotar a la informació realment necessària i ha de tenir una durada en el temps també pública i limitada. No podem acostumar-nos a que, cada vegada mes sovint i amb motius cada cop més diversos, els poders públics utilitzin, a través de les empreses que les gestionen, les nostres dades personals amb finalitats estadístiques o de qualsevol altre ordre.

A Catalunya, com a molts altres llocs d'Europa i el món, el confinament és un èxit perquè la ciutadania, els homes i dones que aquí vivim, hem decidit quedar-nos a casa per preservar la nostra salut i la dels nostres veïns i veïnes, i per facilitar, així, la tasca dels treballadors i treballadores de la salut per qui sentim orgull i gratitud.

Les segurament necessàries sancions imposades pel cos de Mossos d'Esquadra i les policies locals són un detall menor comparat amb el massiu compromís cívic. Que ningú caigui en la temptació de fer una lectura equivocada del capteniment ciutadà. Qui cregui que aquesta és una societat que només reacciona per la vigilància i el càstig o que es deixa prendre dòcilment drets i llibertats comet una greu equivocació.