Duel de Súpers

15 d’octubre de 2010
Salta el SúperAusàs i afirma que donarà suport al referèndum de Barcelona sobre la independència. Aclamació del públic. Tot seguit irromp el SúperMontilla i diu que el castigarà amb severitat, ell que no dorm ni a les nits com aquell de la lucecita del Pardo. La cort l’aplaudeix. A les sis de la matinada, en una desfilada de torxes a la qual jo hi vaig assistir un cop i us asseguro que té mèrit, compareix el SúperPuigcercós i afirma que defensa el seu èpic amic, i que li mantindran la plaça fins al final. Llavors emergeix el Súpersolidari i demana al primer Súperheroi que trenqui amb el segon per coherència. I així successivament.

No ho sé vosaltres, però a mi m’encanta aquest duel edificant de gegants, i encara estaria més satisfet si tingués la sort de contemplar-los amb la indumentària apropiada, o sigui malles ajustades i capa voleiant al vent. I si realment explotessin al màxim les seves facultats i es posessin a planar per damunt la ciutat, de debò que em veuria temptat de votar-los a tots i cadascun d’ells. I els que més m’agradaria veure-hi, allà dalt a prop de la glòria, són els meus herois més improbables -que en la meva modesta opinió són Montilla i Ausàs.

De Montilla el que m’agrada és que fa tot el contrari del que faria un colós dels de còmic, d’aquells que semblen sacs de seguretat. D’entrada, es dedica a desautoritzar accions cíviques i democràtiques, senyal d’inseguretat. Els superherois no prohibeixen mai res, sinó que lluiten contra els que dicten prohibicions. A més, l’increïble home normal s’esforça en condemnar a l’anormalitat unes consultes que tothom considera més normalitzades que les dents de la Queta. Però el més heroic de tot és que es col·loca davant els vents de la història i assegura, amb aquell posat d’alumne aplicat, que ell impedirà l’avenç de les llibertats. Bé, el temps dirà.

De l’Ausàs el que m’admira és molt semblant, perquè té uns atributs comparables d’antiheroi, encara que de color molt diferent. Aquest home de parla mesurada, aquest xicot que fa cara d’haver fumat menys substàncies que el mateix Montilla, i que es faria cent referèndums consultius a ell mateix abans de matar una mosca, es carrega a l’esquena les tasques més titàniques. La Llei de consultes; no em digueu que allò no era un repte més gros que el suplici de Tàntal. I la Llei de les vegueries, què us haig de dir, des que Mahoma es va veure obligat a anar fins a la muntanya que no en vèiem una de tan meritòria.  I ara el suport a les consultes, sabent que li cauria al damunt la cavalleria rusticana de Nicaragua. Home, qui no se sent commogut pel SúperAusàs és que no té cor.

Atenció, doncs, al duel de súpers, i sobretot als herois més modestos perquè, com deia el Flash Gordon, les pugnes no les guanya el més fort, sinó el més hàbil.