Al llarg dels últims mesos s’han anat cultivant dues fal·làcies en l’entorn anti-independentista. Aquestes vénen d’antic i no representen cap novetat, ni tan sols quan les formulen, amb gran destresa narrativa, novel·listes d’èxit i guardonats. Per tant, no és difícil desmuntar-les amb una mica de coneixement històric i sociològic, així com amb una bona dosi de sentit comú.

Una primera fal·làcia és que el sobiranisme és fruit de la manipulació de les elits, que aconsegueixen adoctrinar la xicalla a través de l’escola, la gent gran a través de la televisió i tota la resta vés a saber tu a través de quins altres mètodes secrets. En aquesta primera fal·làcia hi ha dos errors fonamentals. El primer és assumir que la ciutadania és completament mal·leable i que no té criteri propi; el segon és assumir que només els partits sobiranistes tenen capacitat de manipulació i que els altres no tenen instruments al seu abast per a formular discursos favorables a les seves tesis. El principal problema d’aquesta teoria no roman tant en assumir que els partits manipulen com en considerar que uns partits ho fan més que d’altres. La veritable raó de la victòria del discurs sobiranista no és la major capacitat herestètica de CiU, ERC o les CUP, sinó que la realitat dels fets ha portat una majoria de la gent a veure aquest discurs com a més creïble i desitjable. De la mateixa manera que fa deu anys triomfaven les tesis federalistes i el sobiranisme estava relegat a la marginalitat, el fracàs del model federal espanyol (fet palès en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010) ha convertit el segon discurs en més exitós que el primer.

Una segona fal·làcia és que el nacionalisme català és una qüestió burgesa. Aquesta ha estat adobada per diversos historiadors, sociòlegs i politòlegs des de fa dècades, i ha arribat a derivar en discursos tan surrealistes com que els castellanoparlants estan marginats a Catalunya. Aquest plantejament és potser més fàcilment exportable, ja que dibuixa la minoria castellanoparlant dins de Catalunya com a víctima i està emparat per una certa catalanofòbia i una percepció caricaturesca dels catalans com a comerciants avars i etnocèntrics. Aquesta tesi està lligada a la de l’espiral de silenci, que portaria a una mena de "totalitarisme soft" on les classes treballadores no s’atrevirien a revelar les seves preferències davant de la por generada pels malvats comerciants i pel pensament únic. Tot molt digne de novel·la, però difícilment creïble si es té un cert coneixement de la realitat local i fàcilment desmuntable amb una anàlisi rigorosa de les dades. Experts com en Francesc Amat, en Jordi Muñoz, en Lluís Orriols o l’Ivan Serrano, per exemple, han mostrat en diferents articles científics i de divulgació com l’augment de les preferències sobiranistes dels darrers mesos s’ha produït de forma transversal. Malgrat hi ha una relativa major presència del sobiranisme entre les classes mitjanes, les preferències per la independència són cada cop més presents entre totes les classes socials, categories de renda i edat. Val a dir que aquests resultats es mantenen tant si consultem les enquestes del CEO com si analitzem les del CIS o les d’empreses de sondejos privades amb seu a Madrid. Per tant, no són compatibles amb la teoria que una mena de Stasi catalana està esbiaixant els resultats de les enquestes a favor del sobiranisme.

És comprensible que aquells qui estan en contra de la independència vulguin utilitzar discursos que fins fa poc els havien resultat fructífers a l’hora de defensar la seva causa a l’exterior de Catalunya. Al cap i a la fi, és a fora on tenen els seus principals aliats. Tanmateix, les fal·làcies sempre s’acaben desmuntant. A la vegada, si bé dins de l’Estat espanyol aquests discursos encara tenen èxit, a fora ja no es compren tan fàcilment. De fet, des de l’estranger cada cop es percep més a Espanya com un país immers en una profunda crisi econòmica, política i institucional, i la independència de Catalunya com a quelcom menys improbable. Aquells qui estan en contra de la independència farien bé, per tant, d’abandonar velles fal·làcies i generar nous missatges que fossin una mica més compatibles amb la realitat que es viu a Catalunya. La història ens demostra que el deliri sempre s’acaba pagant car.