Per algunes coses el temps no passa, s’acumula. Els minuts, les hores, de vegades tan esmunyedissos i fugissers, també poden amuntegar-se en una motxilla intangible de vivències i records. Tot depèn del que s’hagi fet amb aquell temps i del valor que se li vulgui donar. Posem per cas dues mil hores. Pensades d’una sola tirada són ben poca cosa; no arriben a ser ni tres mesos. Però distribuïdes en unitats diàries –una hora durant dos mil dies- adquireixen una entitat més imponent. Vet aquí la relativitat del temps.

Dedicar una hora diària a alguna cosa durant dos milers de jornades és un exemple perseverança, però no necessàriament d’èxit. En dues mil hores algú pot convertir-se en un virtuós de l’ukelele, o potser en un mediocre pintor hiperrealista. O en un eficaç pintor d’ukeleles! Ara, a la ràdio, tinc el privilegi de dirigir un programa que ha assolit aquesta fita. Dos mil migdies en antena, que corresponen a 9 anys donant la tabarra amb les ximpleries més inesperades i un univers propi desconcertant, fins i tot per al seu màxim responsable.

Durant dues mil hores La segona hora de RAC1 les ha viscut de tots colors per arribar al que és, sens dubte, un dels seus millors moments. La paciència franciscana que té el mitjà radiofònic, el talent de tots aquells que han format part de l’equip i la complicitat d’una audiència fidel són el secret d’un èxit que sovint costa d’entendre i també d’explicar. Al meu parer, però, la clau és el to, l’ambient, la sintonia que l’equip de La segona hora desprèn des de les seves primeres edicions. Una circumstància que no es pot forçar ni fingir. Només facilitar-la perquè succeeixi.

Després de dues mil segones hores, el programa està preparat per a tot. El temps d’experiència que ha acumulat li serveix de fonament per tornar-hi cada dia. D’hora en hora. Les anades i vingudes de continguts, membres i col·laboradors són inevitables, comprensibles, necessàries, legítimes i també estimulants. Per molt que m’entristeixin, els comiats no m’amoïnen. Només em preocupo perquè els vents que bufen no tanquin unes portes que han d’estar obertes de bat a bat. Pel que fa la resta no us en sabria dir gaire més. I si no fos així, no estaríem parlant de La segona hora. Qui sap? Potser venen dues mil hores més a ritme d’ukelele.