El catalanisme viu aquests dies capficat per la hipotètica celebració d'un referèndum d'independència que mou passions. Però deixeu-me posar una mica d'aigua al vi. Il·lusionats com estem amb la idea, no ens adonem que la resta del país, aquella que PPC i C's anomenen “la majoria silenciosa”, segueix el debat amb el mateix interès que si parléssim de la reproducció de la mosca tse-tse.

El catalanisme s'ha emmirallat darrerament amb Escòcia, i aquest emmirallament ha acabat impregnant el camp unionista. Una victòria, es podria dir. Però què ha entès l'unionisme, de l'exemple escocès? Que el parlament britànic, en exercici de la seva sobirania, ha transferit els seus poders al parlament escocès per celebrar un referèndum “legal”. És a dir, la legitimitat de la consulta escocesa està fora de qualsevol dubte per a qualsevol escocès.

Aquí, tant el PPC com C's ja ho han mig insinuat. Si hi ha un referèndum no avalat pel govern espanyol, “la majoria silenciosa” podria quedar-se a casa. I el PSC insisteix en què el referèndum ha de ser “legal”. Si en aquest hipotètic referèndum una part dels catalans no hi participen, amb prou feines s'arribarà a una participació del 50%. Algú se'n recorda, de la participació de l'Estatut?

En aquest cas, guanyarem l'hipotètic referèndum per 95 a 5, segur. Ara, amb una participació del 40%... qui es presentarà davant d'Obama a demanar no-sé-què? El catalanisme s'autoconvenç que el Parlament és sobirà per convocar la consulta, d'acord. O, si no, la legalitat internacional ja ens empararà. Però no arribarem al 70% de participació d'aquest 25N sense la implicació de Gavà, Castelldefels, Rubí i Badalona. Ni que es mobilitzessin el 120% dels habitants de la Garrotxa no s'assoliria la fita. Tenint-ho clar, deixem-nos d'histerismes de poca volada i busquem fórmules més efectives.