Diumenge passat, Josep Antoni Duran i Lleida va concedir l'enèsima entrevista per donar la seva versió sobre el moment actual de la política catalana. En aquesta ocasió va ser el torn del rotatiu espanyol La Razón. El titular no podia ser més explícit: “En la práctica, del proceso soberanista no hay nada”. El líder democristià i secretari general de CiU també carregava contra ERC, de qui diu que no se sap “si es leal a sus compromisos”. Com era d'esperar, l’entrevista ha generat tota mena de reaccions. Hi ha hagut algú, però, que no ha badat boca: el president Mas. Com és habitual quan Duran fa algun estirabot, el president ha delegat la resposta en algun actor secundari. En aquesta ocasió ha estat Lluís Maria Corominas, vicesecretari general de Coordinació institucional de CiU, qui ha recordat a Duran que Unió es va presentar a les eleccions amb un programa que contemplava “la consulta i l'estat propi”.  

Les sortides de to de Duran i Lleida ja no són una sorpresa. Amb un simple repàs d'hemeroteca es pot constatar que des que Artur Mas va ser investit el passat desembre el líder d’Unió ha qüestionat públicament la línia de l’executiu i el propi president en una vintena d’ocasions. Les peticions de diàleg al Govern espanyol, les crítiques a ERC, els dubtes sobre la viabilitat de la consulta i els atacs a l'estratègia de CiU han estat els seus principals arguments. A continuació, alguns hits: “M'oposo a una consulta en què només es pugui votar independència sí o no” (13 de gener), “Estat propi no vol dir necessàriament independència” (16 de gener), “El plet català es podria resoldre canviant la Constitució” (16 de febrer), “CiU ha perdut la centralitat política” (3 de març), “ERC s'anirà desenganxant de CiU” (21 de març), “CiU mai no ha fet una proposta independentista” (16 d'abril), “Rajoy ha de fer una oferta seductora als no independentistes” (19 d'abril)... Duran també ha criticat la Declaració de Sobirania, la taxa per gravar els pisos buits proposada pel Govern i els nomenaments a Exteriors de l'executiu, i ha arribat a postular-se com a candidat, afirmant que “si Mas no es torna a presentar, no descarto res” (17 de febrer).

Que Duran es desmarqui del sobiranisme no hauria de sorprendre ningú que conegui el personatge. En aquest sentit, el d’Alcampell està éssent fidel als seus ideals de sempre. El que resulta més difícil d'encaixar és el silenci del president Mas. En tots aquests mesos, només en una ocasió ha mostrat una discrepància pública amb Duran: el passat divendres, arran de les afirmacions del líder democristià sobre els usos que es podrien donar a la futura llei de consultes. Més enllà d’aquest apunt concret, es podria dir que les úniques vegades en què Mas ha parlat de Duran ha estat per defensar-lo. Ho ha fet en dues ocasions: arran de l'aprovació d'una declaració de la federació de Barcelona de CDC crítica amb el líder d'Unió (22 de gener) i per justificar la seva continuïtat al càrrec malgrat la sentència del cas Pallerols (17 de gener), en un moment en què tots els partits de l'oposició van demanar la seva dimissió.

Les relacions de CDC amb Unió sempre han requerit mà esquerra. És natural que Mas vagi amb peus de plom, ja que sense els 14 diputats d’UDC, CDC i ERC no tindrien majoria absoluta. Tot i això, si de debò té intenció de tirar endavant la consulta, el Govern ha de ser conscient que cal emetre a la societat un missatge sòlid i sense fissures. Amb Duran com a segon de bord això resultarà més difícil, per no dir impossible. Què podria fer el president per afrontar aquesta incòmoda situació? Un possible full de ruta passaria, en primer lloc, per desautoritzar públicament el líder d’Unió, deixant clar que la seva opinió no és la del Govern ni la de CiU. Si Duran persisteix en la seva actitud, Mas també podria emprendre algun tipus d'acció més contundent: per exemple, cessar-lo com a president de la part catalana de la comissió bilateral Estat-Generalitat. Amb aquest gest no trencaria cap dels acords entre convergents i democristians. Rellevar-lo unilateralment de portaveu a Madrid o de secretari general de CiU aniria contra el pacte i podria suposar el trencament de la federació, però si aquest moment ha d'arribar, potser és millor que sigui ara. En aquests moments, les posicions de Duran són menys representatives que mai de l'electorat de CiU. Si l'aliança es trenca seran els democristians els qui correran més riscos. En aquesta contesa Duran és el dèbil i Mas és el fort. Seguir amb el silenci és una actitud difícil d'entendre i més pròpia dels temps de la puta i la Ramoneta que no del moment actual. I ja se sap que diu la dita: qui calla atorga. N'és conscient, el president?