Els anys et regalen perspectiva i la canalla et dona la possibilitat de posar-la en joc. Acompanyar la curiositat dels nens pel món que van descobrint és un regal de la paternitat. Les seves preguntes sobre el passat ajuden a plantejar contrastos amb el nostre avui que no sempre resulten evidents. Fa poc dies, entre semàfor i semàfor tornant de l’escola, un dels menors que tinc a càrrec, tretze anys i a la frontera del ball hormonal, em preguntava angoixat pel món que li ha tocat viure. A la intersecció entre la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i el canvi climàtic, l’homenet a mig fer té la sensació d’estar vivint el preludi de l'apocalipsi.
Vaig tornar trenta-cinc anys enrere, sota la calefacció excessiva del Seat Ritmo del meu pare, pensant amb una certa nostàlgia que a mitjans dels anys vuitanta estàvem més tranquils, però de seguida vaig recordar que no era així. En aquell moment també vivíem sota tres pànics que es retroalimentaven per espantar les padrines i posar la por al cos de tots plegats. El pànic nuclear de la guerra freda, el pànic mediambiental del forat a la capa d’ozó i el pànic sanitari de l’epidèmia del VIH eren tres angoixes constants. Llavors, com ara, una pandèmia, una guerra i la degradació ambiental ens aterrien i amenaçaven l’estabilitat global. Llavors, com ara, mil i un profetes anunciaven el desastre carregats de raons. Llavors, com ara, el món va seguir fent camí.
La guerra freda es va acabar i la por a un conflicte nuclear ha estat absent durant trenta anys llargs i fins fa quatre dies. Es van fer canvis legals i tecnològics que van tallar de soca-rel les emissions dels gasos que provocaven el forat de la capa d’ozó i fa més de vint anys que es recupera positivament. La SIDA s’estenia imparable, però la medicina va aconseguir guanyar-la i ja fa dues dècades que els antiretrovirals la van convertir en una malaltia crònica. Els tres grans pànics dels anys vuitanta es van resoldre a cop de ciència, democràcia i lliure empresa, però la memòria és curta i tornem a viure convençuts que el nostre món s’enfonsa sense remei, endut per crisis d’una gravetat tan extrema que mai no havíem encarat res igual.
Dos-cents anys de progrés econòmic i social gairebé constant es veu que no són prou garantia pels amics del catastrofisme pessimista. Aviat farà dos segles de la mort de Thomas Malthus, el primer ecoangoixat de la modernitat, però el malthusianisme continua tan viu i tan pesat com sempre. La por a la falta d’aliments ha anat quedant enrere, però el canvi climàtic ha agafat el relleu i ocupa l’espai central de l’angoixa postmoderna. L’amenaça és certa, greu i seriosa, però si els Malthus del món són extraordinaris a l’hora de fer preguntes i assenyalar riscos, mai no són els més indicats quan es tracta de trobar solucions i camins de futur. Convindria anar-ho sabent.
La SIDA, la guerra freda i el forat de la capa d’ozó, tres crisis i tres victòries que ara mateix seria bo tenir presents. El futur no està escrit i el pessimisme sempre falla per falta d’imaginació. Les victòries del passat haurien de ser un remei a l’ecoansietat de present. La SIDA es va derrotar al laboratori, la guerra freda la va acabar guanyant l’economia americana i el forat de la capa d’ozó es va resoldre amb una barreja d’innovació empresarial i bona política global. Cap d’aquelles batalles no es va guanyar llençant sopa de llauna a la Gioconda. Les d’ara tampoc.
Vaig tornar trenta-cinc anys enrere, sota la calefacció excessiva del Seat Ritmo del meu pare, pensant amb una certa nostàlgia que a mitjans dels anys vuitanta estàvem més tranquils, però de seguida vaig recordar que no era així. En aquell moment també vivíem sota tres pànics que es retroalimentaven per espantar les padrines i posar la por al cos de tots plegats. El pànic nuclear de la guerra freda, el pànic mediambiental del forat a la capa d’ozó i el pànic sanitari de l’epidèmia del VIH eren tres angoixes constants. Llavors, com ara, una pandèmia, una guerra i la degradació ambiental ens aterrien i amenaçaven l’estabilitat global. Llavors, com ara, mil i un profetes anunciaven el desastre carregats de raons. Llavors, com ara, el món va seguir fent camí.
La guerra freda es va acabar i la por a un conflicte nuclear ha estat absent durant trenta anys llargs i fins fa quatre dies. Es van fer canvis legals i tecnològics que van tallar de soca-rel les emissions dels gasos que provocaven el forat de la capa d’ozó i fa més de vint anys que es recupera positivament. La SIDA s’estenia imparable, però la medicina va aconseguir guanyar-la i ja fa dues dècades que els antiretrovirals la van convertir en una malaltia crònica. Els tres grans pànics dels anys vuitanta es van resoldre a cop de ciència, democràcia i lliure empresa, però la memòria és curta i tornem a viure convençuts que el nostre món s’enfonsa sense remei, endut per crisis d’una gravetat tan extrema que mai no havíem encarat res igual.
Dos-cents anys de progrés econòmic i social gairebé constant es veu que no són prou garantia pels amics del catastrofisme pessimista. Aviat farà dos segles de la mort de Thomas Malthus, el primer ecoangoixat de la modernitat, però el malthusianisme continua tan viu i tan pesat com sempre. La por a la falta d’aliments ha anat quedant enrere, però el canvi climàtic ha agafat el relleu i ocupa l’espai central de l’angoixa postmoderna. L’amenaça és certa, greu i seriosa, però si els Malthus del món són extraordinaris a l’hora de fer preguntes i assenyalar riscos, mai no són els més indicats quan es tracta de trobar solucions i camins de futur. Convindria anar-ho sabent.
La SIDA, la guerra freda i el forat de la capa d’ozó, tres crisis i tres victòries que ara mateix seria bo tenir presents. El futur no està escrit i el pessimisme sempre falla per falta d’imaginació. Les victòries del passat haurien de ser un remei a l’ecoansietat de present. La SIDA es va derrotar al laboratori, la guerra freda la va acabar guanyant l’economia americana i el forat de la capa d’ozó es va resoldre amb una barreja d’innovació empresarial i bona política global. Cap d’aquelles batalles no es va guanyar llençant sopa de llauna a la Gioconda. Les d’ara tampoc.