Les noves tecnologies han impregnat del tot l'organització del treball. De l'intercanvi de temps per diners en un espai, durant una època, a la fàbrica o l'oficina, hem passat a models de treball intermitents, asíncrons, arreu, i que sovint tenen el factor clau de la seva raó de ser en aquesta flexibilitat i baixa recurrència. Alguns negocis s'expliquen ja només per la flexibilitat del treball que hi ha darrera. Flexibilitat no sempre amb prou drets per a les persones. Tot i no ser models dolents a priori, poden acabar tenint jornades tan flexibles com imprevisibles, ingressos tan a la carta com minsos, i una protecció social escassa o nul·la. Caldrà repensar models, però no podem deixar que l'evolució deconstrueixi el model de treball amb drets consensuat com el sistema central de redistribució de rendes i riquesa.

A l'entorn de l'economia col·laborativa, s'han identificat diferents tipologies de plataformes. Hi trobem les que estarien a l'entorn del voluntariat, de l'ajut altruista, en les que una persona, sense rebre res a canvi, s'ofereix per fer un servei a una altra. Les que poden afavorir l'economia circular, i amb les que persones contacten per optimitzar entre elles despeses, compartint mitjans de transport, per exemple. Les que permeten a persones amb necessitats puntuals accedir a borses de professionals, amb els qui pacten lliurement el lloc i el preu de la contraprestació. I les que han crescut desplegant serveis, nous o no, però farcits de noves comoditats, i que ens permeten moure, menjar o consumir a cop de clic.

És en aquestes darreres on es gesta més el concepte de plataformització de l'activitat empresarial, i on apareix un tipus de treball que, si bé ofereix certes dosis de flexibilitat en la forma –els riders per exemple-, poden amagar una realitat massa feble en drets en el fons.

Sovint es contraposen els drets al progrés econòmic o la capacitat de generar riquesa, com si garantir drets ho entorpís. Hauríem de posar un límit a la dicotomia, reconèixer obertament que cal exercir el dret i el deure de decidir el tipus de treball que generem. Dret a decidir, i també el deure i la responsabilitat de decidir si volem generar o no models de treball que garanteixin condicions laborals raonables. De fet, si apostem només, i només, per un mercat de treball decent, digne, sostenible socialment, de qualitat, o si tant ens fa el que hi ha darrera.

Si bé algunes de les plataformes addueixen que no tenen persones treballant sinó autònoms que decideixen lliurement participar d'un oasi de flexibilitat, el cert és que hem constatat que en alguns casos la realitat sembla diferent. En múltiples actuacions la Inspecció de Treball conclou que hi ha una relació desigual en el marc d'una subordinació, amb ordres taxades de com, on, quan i a quin preu es treballa, amb un alt grau d'unilateralitat en les condicions, de forma que els suposats autònoms només poden acatar-les.

S'intenta dibuixar la independència dels treballadors amb el fet que disposen dels mitjans propis -la bicicleta per exemple-, quan el cert és que el mitjà de producció central és la plataforma, i especialment, l'algoritme matemàtic que circula darrera de com s'organitza, es distribueix i es controla la tasca que porten a terme. De fet, el sistema retributiu té més a veure amb el control que exerceix l'algoritme que no amb un mercat al que lliurement puguin competir. Es conclou, doncs, que som davant de treballadors, d'una relació laboral i de l'existència, per tant, d'exèrcits de falsos autònoms.

Està jugant un paper fonamental en la identificació de les relacions reals en aquest model de negoci la Inspecció de Treball, institució centenària a la que sovint li toca fer un rol de posar ordre en el trànsit cada cop més complex del mercat de treball, amb l'inconvenient que la realitat econòmica va per davant de la concreció normativa. Si acabem resolent algunes de les patologies del mercat de treball de la post-crisi serà perquè aquests professionals del servei públic s'hi han abocat de ple.

Mentre, haurem d'anar pensant en com fem sostenibles aquests models de treball. I davant dels reptes, si realment ens creiem amb el dret i el deure a decidir que volem un model de desenvolupament sostenible econòmicament i social, posem-nos-hi des dels acords i la concertació. De fet, els models sostenibles no ho són sempre per la seva capacitat de regular normativament les millors condicions, sinó perquè sovint la concertació social i la negociació col·lectiva, a partir de grans consensos, acaba construint l'autopista del mig, que és per on pot circular el progrés econòmic, la plataformització i la garantia del treball digne, decent, sostenible o de qualitat (i tot alhora).