Costa d’entendre l’enorme polèmica que s’ha generat discurs d’Eduard Sola, el guionista de la pel·lícula La casa en flames, en l’entrega dels premis Gaudí. Intentarem analitzar per què hi ha massa gent que confon un discurs de tres minuts en una tesi doctoral. A Catalunya s’ha generat el mite que tot el poble va ser resistent, que tothom va lluitar contra el feixisme i que en poc temps es va acollir d’una manera general i generosa dos milions d’immigrats. Tots els catalans van rebre amb calidesa Francesc Candel i tots van ser lluitadors militants del PSUC en la clandestinitat.

La integració va ser modèlica. No seré jo qui trenqui ara tots aquests tòpics. Però deixeu-me posar alguna pega a aquest relat. La classe obrera catalana va suportar l’explotació classista de la burgesia catalana que, parlant en castellà, va ser la classe dirigent del franquisme a Catalunya. Cal no oblidar que el règim va ser a més una dictadura de classe. La burgesia catalana, depenent de la gran burgesia madrilenya que no era gens emprenedora en la postguerra, es va enriquir a força de tenir maquinària i matèries primeres i d’estar ben connectada amb el règim feixista. Els nouvinguts van ser tractats com la classe obrera catalana autòctona, és a dir, igual de malament. Uns i altres, junts en les lluites obreres, quan protestaven els burgesos catalans cridaven a la policia perquè detingués als líders que eren salvatgement torturats a les comissaries de la policia i empresonats.

Però crec que hi ha catalans a qui se’ls escapa una variant del maltractament franquista. Els nouvinguts a més, eren objecte d’assetjament en forma d’insults: murcianu! Xarnego!, etc. No tots els catalans eren bona gent. “Ja els diem xarnegos als que han vingut més tard”, deia la cançó de La Trinca. Hi havia moltes formes subtils de racisme com el tracte en moltes botigues. En un poble de Tarragona, un fill d’immigrants extremenys el feien esperar fins a atendre les clientes autòctones, com em va dir un conegut periodista català que ho havia patit i que quaranta anys més tard encara se’n dolia. O en una botiga sabadellenca on a una amiga li van dir: sí que tenim el que demanes, però és molt car.

Tampoc cal fer escarafalls i fer veure que tot això no ha existit. Com tampoc sembla que no ha existit la continuïtat de 95 alcaldes franquistes que el 1979 es van presentar com a CDC. Per què puc dir això? Perquè vaig militar al PSUC a la clandestinitat del darrer franquisme i la primera democràcia. Els militants comunistes (entre ells Manolo Vital), no ens enganyem, érem molt pocs.

Que Ciutadans (que en pau descansin) i alguns intel·lectuals desorientats i poc llegits volen crear una bandera del “ser xarnego” quan el 75% de catalans ho som. No saben que l’altre 25%, segons Vicens Vives, Pierre Vilar o Josep Fontana, també son producte del mestissatge. Que hi ha gent d’esquerres que qüestiona ser un sol poble? Que qüestionen també el català? Com diu Nancy Fraser, “es respira un aire d’olímpica indiferència cap a la història” en àmbits de l’esquerra catalana actual. Però això seria una altra tesi doctoral.

La segona cosa important del discurs és la referència a l’escola pública (Institut Vall de Tenes) i a l’esplai. Dues institucions avui absolutament desprestigiades. La primera perquè fa de mirall d’una societat que no s’agrada i perquè no volem reconèixer l’enorme esforç que fa l’escola quan l’ascensor social no funciona. Però el segon aspecte citat per Sola és l’Esplai Santa Eulàlia, un esplai federat a Esplais Catalans, opció laica i progressista. Sí, l’esplai com a eina d’educació en el temps lliure que educa en la natura, que genera molt patrimoni social als nens i nenes i que sobretot practica la coeducació de classes socials, com propugnava l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, avui oblidat enmig d’interminables debats metodològics sobre l’escola que ningú entén. Cal ressenyar la feina ingent i altruista de l’esplai enmig del cinisme i la falta de reconeixement. 

Potser incomoda que el missatge sigui optimista. Sola diu “si em dedico a escriure és que alguna cosa estem fent bé”. Enmig de tant hipercriticisme i derrotisme, que vingui un guionista de Santa Eulàlia de Ronçana a dir-nos que “alguna cosa estem fent bé” potser hauria de ser motiu d’alegria col·lectiva. Doncs no, a arrufar el nas.

I també potser incomoda que es tracti com cal l’extrema dreta: “Enviem a la merda als xenòfobs els que s’aprofiten dels altres. Seguim si us plau acollint als de fora amb els braços oberts i veurem com d'aquí a uns anys escriuran grans històries catalanes.” Doncs sí, potser que l’esquerra deixi d’estar acomplexada i respongui així al feixisme que ens ve de cara. En fi, quasi tot el que es critica a Sola, ell no ho ha dit. I sobretot no sé què passa a molts catalans que tenen l’autoestima tan baixa que veuen enemics on només hi ha aliats de classe. Com a republicà independentista em vaig emocionar molt. Les victòries cal saber veure-les.