Les dues coses que més por li fan al Departament d’Educació són els canvis i els sindicats, per aquest ordre. És curiós, però, que davant d’un país amb una demografia revolucionada com la nostra, la por més gran del Departament siguin els canvis. Si el país canvia i a tu et fan por els canvis l’atropellament polític i nacional és gairebé segur. L’origen recent de la por als canvis és segurament que ERC se’ns vol presentar com un partit de centralitat i ordre, però aquesta voluntat de semblar assenyat ha acabat sent l’excusa perfecta per tapar la manca d’idees i desconeixement del terreny per part dels que tallen el bacallà a Educació. Clar que se’t mengen els sindicats si ells porten la iniciativa i tu els ignores fins que la cosa peta, en lloc de descol·locar-los i acontentar-los mitjançant canvis estructurals embastats amb nous drets i renovats deures.

La meva sensació des de la trinxera docent és que qui m’ha comandat des de les altes esferes feia molts anys que no trepitjava aula, i que si mai ha tingut un coneixement frondós de les necessitats educatives, fou en un temps passat, ja que en l’actualitat recent s’ha tendit a governar mitjançant tòpics ben sonants o informes encarregats a persones també allunyades de l’aula no-universitària. Començo a pensar que així com en moltes Conselleries no és necessari que el polític que les capitaneja hagi estat en un ofici concret per fer una bona feina, per dirigir Educació sí que cal haver passat per l’experiència de ser professor una temporada. Experiència, per cert, que per anar bé hauria d’haver estat adquirida a les aules de després de l’arribada de les migracions posteriors a la crisi del 2008 perquè dona les claus per entendre les aules catalanes del present i la Catalunya del futur.

Pagaria per tenir un conseller que digués: “Doneu-me l’evolució demogràfica de les diferents comarques del país que farem una projecció de les ràtios a cobrir en cada zona on les competències bàsiques hagin sortit per sota de la mitjana”. Però no, més aviat la lògica del Departament és deixar d’avaluar segons què per no posar-se la soga. No veig tampoc el Departament dient obertament que la baixada de la competència lectora prové de la immigració, sense por, perquè és obvi que un nouvingut amb la llengua per aprendre et baixa l’estadística: quina por de dir la veritat, com si no ho sabéssim tots que la Catalunya recent està basada en l’arribada del que esperem siguin nous catalans que arrelin. Com si fos culpa del nano que acaba d’arribar, baixar la mitjana perquè no domina les llengües i les nostres lògiques i ho haguéssim d’amagar sota la catifa. Com si no en poguéssim parlar. Ràpid, professors, amagueu als nouvinguts que venen les proves de competències bàsiques. Després ens comparem amb zones amb una demografia estable i ens sorprenem que ells no hagin davallat en lectura: ens mentim al mirall i ens sorprèn que l’aigua mulli.

Us imagineu un conseller dient: “Ha baixat el nivell de lectura perquè tenim matrícula oberta i arriben molts nanos que no saben l’idioma, sí, i què? Ja estem preparant això, això i això perquè l’aprenguin ben ràpidament. La nota mitjana de lectura dels alumnes que fa més de cinc anys que estan al sistema és aquesta altra, que és ben diferent, però Catalunya som tots”. Però no, surt més a compte fer filibusterisme estadístic -el recull inadequat de dades i la manca de KPIs és flagrant- i buscar una de les altres causes -pantalles, covid- i carregar-los-hi el mort sencer de tenir un nivell de comprensió lectora més proper a Ceuta que Astúries. Difícilment se solucionen problemes fent que només en parlin els extremistes, no és amagant-los del discurs públic que l’Ahmed i la Luna milloraran la comprensió lectora en català, castellà i anglès. Pagaria per tenir una consellera que amb dos ovaris, digués: “Amb la fluctuació d’inscripcions que està generant el nostre mercat de treball la millor solució són mòduls (barracons) minuciosament climatitzats, no és cert que els mòduls siguin un problema, el problema és el que hi passa dins, i per millorar el què hi passa a dins farem això, això i això, i els professors hi guanyaran perquè a partir d’ara tindran aquesta i aquella millora”.

No vull ser mal interpretat: no tot el que fa el Departament està mal fet i no tot el que està mal fet per part del Departament neix de lectures equivocades de la realitat (admetre la davallada de la llengua o avançar el curs són, per exemple, bones mesures pels més desfavorits), però després d’uns quants cursos sent un peó d’aquesta Conselleria tinc la sensació que a la pública hi governa la inèrcia funcionarial i les ganes ansioses de comunicar d’un govern, més que no pas unes idees concretes que responguin a uns ideals transformadors pensats per algun dels tres consellers que m’han comandat, o bé pel laboratori d’idees d’ERC (i parlo d’ERC perquè només he treballat de docent en l’era Bargalló, Cambray i Simó). Penso que les polítiques manades pel Departament des de l’era Bargalló fins avui han estat creades per les entranyes d’un Departament desfasat més que no pas per la persona o el partit que suposadament n’haurien d’imprimir la direcció. No sé quin és el funcionament per decidir càrrecs, però no funciona, si funcionar vol dir transformar i avançar-se als esdeveniments per planificar el país a mitjà termini. I que no s’interpreti això com un descàrrec de responsabilitat als darrers consellers o al Govern atropellats per una dinàmica inaturable. Tot el contrari. Si et passes des del 1936 somiant en recuperar la Generalitat i quan arriba al moment de saltar a l’escenari et dediques a cantar coses molt similars a les que t’han precedit és que o bé no sabies per què volies el poder, o bé que l’has cagada. O les dues.

Per sort, com que no m’hi jugo el pa, puc deixar-ho anar: no sé si fa falta un relleu generacional o fa falta un relleu a seques, però seguint les polítiques de nadar poc i guardar molt la roba del Departament -i havent tingut reunions amb diferents nivells jeràrquics de la Conselleria- em permeto el violent luxe d’afirmar que als despatxos del Departament cal una neteja a fons de perfils i idees, de metodologies i motivacions, de coneixements i actituds. La cosa no va de rellevar a un conseller i posar-ne una altra bregada en mil batalles amb la missió de pacificar els sindicats: això és pa per avui i manca de perfil per a demà, com ja ha vingut passant. Per entendre’ns, tot el que s’està intentant avui a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals cal fer-ho similarment a Educació perquè l’estructura també té gegantisme, és inefectiva i no entén què està passant sobre el terreny, i per tant no pot anar més enllà dels pedaços. Exemple: Vora un miler de persones treballen a les oficines del Departament i no hi ha la possibilitat d’engegar un equip que es dediqui a crear continguts emmarcats en el currículum educatiu públic i la seva llengua més enllà d’alguns materials solts. I els professors anar reciclant materials antics o deixalles digitals de Google. Fa anys que les institucions educatives saben que la creació d’entorns d’aprenentatge diferencials és el que els fa pujar o baixar el nombre de retencions de matrícules, però per què pensar millores estructurals si ningú les demana, oi? Total, el futur del Departament està assegurat, per què fer bé els deures?

Vora un miler d’oficinistes treballant a Educació i ningú té la valentia de dir que alguna cosa falla quan un professor amb sospites d’abús sexual està tan blindat -sent interí-, que no és prudent suspendre’l de sou fins que s'aclareixi tot plegat perquè té la paella pel mànec en un possible litigi. Si davant de presumptes abusos passa això, imagineu el poc que li pot passar a un professor que senzillament no fa bé la seva feina en l'àmbit de continguts, tracte o idioma. Qui des del despatx no vol rendir comptes no crearà rendició de comptes sobre el terreny, obvi. Quan treballant de professor veia algun company novell nerviós per si ho faria bé, sempre pensava el mateix: si tu sabessis que no tenen manera humana de fer-nos fora, tu tranquil, ells mateixos creuen tan poc en el sistema que ens deixen entrar fins i tot sense el màster. I de cantonades fosques n’hi ha moltes més, però la llum d’oficina es posa només allà on marca el sindicat majoritari quan ja no es pot aguantar més la pressió, i allà on els alts càrrecs intueixen que en podran treure un bon titular comunicatiu a curt termini per anar fent la viu-viu. No em prengueu per innocent, sé que refundar el Departament no interessa a ningú i que el país està ara per altres històries. També sé de la dificultat de crear equips i connectar-los amb el poder: molt més difícil que tenir idees és crear-ne un nombre considerable de convençuts i executors, d’alts i mitjans càrrecs.

Les aules que qualsevol lector d'aquest article recorda de la seva infància i joventut han passat a millor vida. Els canvis que estem vivint són profunds i continuaran accentuant-se perquè el nostre mercat de treball exigeix nova mà d'obra barata, sobretot, pel sector serveis. Sabent això, el nostre sistema educatiu públic hauria de ser repensat per formar als migrants i fer-los deixar de ser nouvinguts com més aviat millor, corregint una zonificació que va a l'alça, i això vol dir competir per qualitat i ràtios amb la concertada a llocs clau com l'àrea metropolitana. Però per aconseguir que hi hagi partit i els de la pública el puguem guanyar cal molta valentia, moltes ganes de trencar els tòpics del pacte nacional PSUC-CiU d'una societat pretèrita i superada, i moltes noves idees pensades des del terreny i per al terreny, sense por a canvis potents. A la pròxima i penúltima entrega d'aquesta sèrie d'articles: educació pública i identitats nacionals.