El govern de la Generalitat s’ha posat, per fi, en marxa. No sabem quant durarà la legislatura, però tot indica que la inestabilitat serà gran. Podem augurar-li aproximadament dos anys (2016 i 2017) abans d’anar a noves eleccions o de culminar l’anomenat procés constituent. En aquest temps, però, quines prioritats hauria de tenir l’executiu català en matèria educativa? De quin marge de maniobra disposa?

Fem una consideració prèvia: tot indica que la tant debatuda LOMCE o Llei Wert té ja un recorregut curt, una lenta agonia fins a morir més aviat que tard, fruit d’un govern espanyol feble que requerirà suports parlamentaris. Això hauria d’esperonar a desenvolupar, d’una banda, tots aquells aspectes innovadors que requereix el sistema i que siguin fruit del màxim consens possible, i de l’altra, a mirar d’esprémer, en tot el recorregut possible, la Llei d’Educació de Catalunya vigent.

Caldria aprofitar aquests (previsibles) dos anys de legislatura per treballar des de l’acció pública educativa en dos àmbits. En primer lloc, per desenvolupar un procés autònom de reflexió i de debat pausat i serè sobre quin model educatiu volem pel nostre país. És a dir, quina educació per a quina societat. Necessitem un veritable debat expert i social sobre quin model educatiu volem més enllà de quedar-nos en el mer diagnòstic. Per fer-ho, es pot aprofitar el marc del procés constituent i cal fer-ho de forma independent de l’acció política i la gestió educativa ordinària per no contaminar les anàlisis i els escenaris de futur.

En segon lloc, entenent que aquesta serà una legislatura curta, l’agenda educativa del govern s’ha de concentrar en aquells aspectes més estratègics i urgents. D’entre tots els aspectes importants destaco els quatre grans eixos que s’han d’abordar de forma prioritària:

1) El personal docent, mestres i professors, han d’esdevenir peça clau del sistema educatiu, més si el volem innovador. Cal seguir treballant a fons en la millora de la seva formació inicial, que ja s’ha iniciat entre el Departament d’Ensenyament, la Secretaria d’Universitats i Recerca i les pròpies universitats. És necessari un pla ambiciós per a la seva formació permanent, que prioritzi els plans d’autonomia dels centres, el treball per equips docents i les iniciatives d’innovació educativa, amb un pressupost ambiciós.

2) És necessari el foment de l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Les dades recents mostren que Catalunya és un dels països europeus on més ha crescut la desigualtat i la pobresa. Per descomptat, aquesta realitat té efectes en el sistema educatiu i aquest les pot atenuar, contrarestar o eixamplar. Cal en aquesta línia treballar amb determinació per fer cirurgia fina per concentrar els millors professionals i els millors projectes educatius, així com la dotació de recursos prioritaris, en els centres que atenen a la població més necessitada i vulnerable.

3) Impulsar la qualitat i la innovació educatives i facilitar mesures d’impuls, de reconeixement i incentius específics a la innovació docent des de l’administració. El món educatiu a Catalunya viu un moment d’especial dinamisme, però és alhora un moviment anàrquic i dubitatiu. L’administració educativa, des d’una aposta sistèmica, ha de facilitar que aflori la capacitat creativa dels equips docents. Així mateix apropar la recerca universitària a la realitat dels centres i les seves problemàtiques, i a l’inrevés.

4) Cal estrènyer els llaços entre formació i mercat de treball per facilitar projectes educatius híbrids entre el món formatiu i les empreses i el mercat de treball: per exemple la FP dual o els doctorats industrials en l’àmbit de l’educació superior. Però també s’ha d’estendre la formació en habilitats transversals a totes les etapes educatives i incloure les experiències d’aprenentatge servei. En aquest àmbit és imprescindible un treball més interrelacionat entre els diversos departaments de la Generalitat amb competències i entre tots aquests amb els actors empresarials i socials.

Per acabar, i com a mesura transversal que recorri els quatre àmbits, és imprescindible recuperar nivells majors d’inversió del pressupost de la Generalitat en educació. Sé que només es podrà fer de forma tímida donada la situació financera de la Generalitat, però és imprescindible una major inversió que doni senyals inequívocs a la societat que l’educació és una aposta prioritària en el país nou que volem construir.