Diuen que l’escola és un espai d’aprenentatge. Ho és. Però aquests dies s’està fent evident que també ho és el conflicte. Les mobilitzacions docents no només interpel·len el Departament d’Educació, posen en qüestió una manera d’entendre la política, el sindicalisme i, en última instància, el que vol dir defensar allò públic.

El que hem vist no és menor: personal del sector de l’educació organitzat, assemblees vives, vagues sostingudes i una capacitat d’articulació que ha desbordat el guió que estava pensat per fer del conflicte una anècdota gestionable. No és només una protesta sectorial. És una esmena a la totalitat a la lògica de la gestió tecnocràtica que fa anys que s’imposa.

I en aquest context de mobilització i organització va arribar l’acord signat per CCOO, UGT i el Govern. Un acord que s’ha volgut presentar com a exercici de responsabilitat. Però, cal fer la pregunta incòmoda: responsabilitat amb qui i per a què?

Pel contingut, l’acord és, en el millor dels casos, insuficient. No aborda les arrels del malestar, no reverteix les dinàmiques de precarització ni qüestiona el marc que ha erosionat l’educació pública durant anys. És un acord que ordena el present sense alterar-ne les bases. Un acord que assumeix com a inevitables uns límits que, precisament, són els que haurien de ser objecte de disputa política.

Però el problema no és només què s’ha signat. És com s’ha fet. Negociacions opaques deslegitimant els espais de negociació i interlocució establerts, desconnectades del batec real dels centres i amb una rapidesa que sembla més orientada a adormir el conflicte que no pas a resoldre’l. Quan la urgència és desmobilitzar, el resultat acostuma a ser un mal acord perquè el que es busca no és una solució justa sinó una sortida ordenada del conflicte.

El Govern ha triat: no reunir-se amb el comitè de vaga no és només evitar una trobada, és evitar haver de respondre a qui no accepta els marges que ja estan fixats i que no alteren la base del que no funciona. La negativa no és un gest menor: és tota una declaració política. Es legitima qui no tensiona i s’ignora qui incomoda.

El que busca el govern del PSC és consolidar un model de sindicalisme que ja no incomoda el poder, sinó que l’acompanya. Que no construeix correlació de forces, sinó que administra els marges que li fixen. I això, té un nom bastant clar: subordinació. Quan el conflicte es desactiva des de dins, el govern no necessita ni desgastar-se.

Potser per això molesten tant les mobilitzacions. I potser per això també s’han sentit determinades declaracions des del Govern, amb el conseller Albert Dalmau insinuant que la mobilització respon més a inèrcies que no pas a una realitat material. La seqüència és bastant clara. Primer es menysté el conflicte, després, s’evita dialogar amb qui el sosté. És un clàssic. Quan el conflicte no encaixa en el relat, es deslegitima. Quan no es pot ignorar, es redueix a soroll. I quan persisteix, es busca qui el pugui gestionar sense que incomodi massa.

Però el que està passant és tot el contrari. El guió previst no ha funcionat. El que s’està construint és una xarxa de solidaritat i d’organització que va més enllà de les reivindicacions immediates. Docents que es coordinen, sindicats combatius que sostenen la pressió i una comunitat educativa que reconnecta amb la idea que l’escola és, també, un espai polític.

I aquí hi ha una de les claus: les aliances. Amb famílies, amb altres sectors en lluita, amb una societat que cada cop percep més clarament que la degradació dels serveis públics no és un accident, sinó una conseqüència. 

Davant d’un neoliberalisme que fragmenta, individualitza i converteix cada treballador en gestor de la seva pròpia precarietat, aquestes mobilitzacions recuperen una idea que semblava passada de moda: la del nosaltres. La defensa col·lectiva com a única via real de transformació. Perquè sense col·lectiu no hi ha drets. I sense conflicte, el que hi ha és gestió de la derrota.

En el fons, el que està en joc no és només una millora laboral, sinó quin model d’educació volem. Un sistema governat per lògiques d’eficiència, on el conflicte és un problema a eliminar, o un espai comunitari on el debat, la tensió i la participació formen part de la seva pròpia essència.

No és estrany que el govern d’Illa tingui pressa per tancar acords. El conflicte incomoda perquè obre escletxes i organitza perquè construeix vincles. I, de vegades, transforma perquè desborda els límits que semblaven inamovibles. Potser per això alguns es van afanyar a intentar neutralitzar-lo. 

Però el conflicte no és el problema. És la condició de possibilitat del canvi. I, quan es manté, el relat es trenca. I quan el relat es trenca, s’obre la possibilitat de canviar-ho tot. Potser per això mateix val la pena sostenir-lo. No per gestionar-lo, sinó per guanyar-lo. I, sobretot, per estendre’l: fer-lo créixer, compartir-lo i connectar-lo amb altres lluites que, en el fons, parlen del mateix.