L’escola a la que van anar la generació dels nostres pares i avis era una escola totalment desconnectada del seu entorn. D’entrada, per la llengua que s’hi parlava. I perquè la majoria de coses que s’hi explicaven no guardaven cap relació amb la realitat quotidiana dels alumnes. I generació rere generació, van aprendre a memoritzar llistes i textos sense significat.

Potser per això a Catalunya els moviments de renovació pedagògica hi ha sigut tant freqüents i intensos. Una de les constants en aquests moviments ha estat la de mirar d’obrir l’escola al seu entorn, començant pel més immediat. Posar en contacte el que s’hi aprèn amb l’experiència vital dels alumnes. Per això les sortides a la natura. Per això les festes populars. Per això el coneixement de l’entorn i la interacció amb la societat com un dels eixos de l’escola nova.
 
En aquesta obertura de l’escola hi ha també, òbviament, l’obertura als problemes i debats de la societat. No és tasca fàcil pels docents, però no és ni possible ni desitjable evitar-los: l’escola aïllada del seu entorn no educa ciutadans conscients ni ciutadans lliures. 

Per això en molts països la política entra, de maneres diverses, a les aules. Sovint en forma d’educació cívica, de debats i d’experiències diverses. A molts països -sobretot anglosaxons-, quan hi ha eleccions a les escoles se’n parla i es fan fins i tot votacions simulades (kids voting, en diuen) per entendre el procés, per conèixer i comparar les candidatures i per practicar el debat, la confrontació pacífica d’idees i la resolució democràtica dels conflictes.
 
Aquesta mena d’experiències són possibles quan hi ha un espai comú mínim, i un reconeixement bàsic de la diversitat d’opinions que hi ha a la societat. Perquè això sigui practicable, calen uns valors compartits: la no violència, la tolerància i la celebració de la diversitat, el respecte i la democràcia.
 
La intensa campanya contra l’escola catalana, que impulsen Ciutadans, el govern central, l’espanyolisme organitzat i bona part dels mitjans de comunicació intenta, precisament, acabar amb aquest espai compartit. Intenta tancar les portes de l’escola, que els docents tinguin por d’educar els alumnes. I que l’escola vagi enrere. A un temps en què només hi ressonava la doctrina oficial de l’estat. En què no s’hi parlava de res que no estigués als currículums oficials.
 
I és que el discurs de despolititzar l’escola es basa en una gran fal·làcia. La vella escola estava profundament polititzada: però només en una direcció. Aïllada del seu entorn i dels debats que hi havia a la societat, es limitava a reproduir la versió oficial. Això és el que voldrien: que s’expliqués la història, les institucions i la societat que representa la versió oficial del nacionalisme constitucional espanyol. Una versió en què no hi tenen cabuda, òbviament, debats com el del referèndum, la independència o la forma d’estat. Quan parlen de preservar un espai neutre, en realitat es refereixen a preservar l’hegemonia d’un discurs oficial que, cada cop més, està lluny de la realitat de la nostra societat.
 
Entomar aquest repte en un context políticament tant intens com el que vivim no és senzill. I demana, dels docents, molta sensibilitat i habilitat. Però no es pot fer amb por, que és el que malauradament hi ha avui a moltes aules del país. Només si protegim els mestres i professors de les amenaces que reben cada dia de mitjans, policia, governs, fiscals i jutges podrem construir un espai en què s’hi pugui educar en llibertat. Vet aquí una prioritat immediata que hauria d’ocupar el nou govern.