L’Eix Transversal Ferroviari no és només una infraestructura. És una manera de tornar a pensar Catalunya. Hi ha obres que connecten punts, i n’hi ha d’altres que reparteixen centralitats, redefineixen equilibris i projecten una idea de futur. Aquest és el cas.

Catalunya ha crescut sota una inèrcia poderosa: la concentració de població, activitat econòmica i infraestructures a la façana litoral i al seu entorn metropolità immediat. Aquesta evolució tenia una racionalitat històrica evident. Però, amb el temps, allò que havia estat una resposta funcional s’ha convertit en rutina política. I una rutina política, quan dura prou, acaba semblant una fatalitat. En realitat, és una renúncia: la renúncia a pensar que la Catalunya interior no és només l’espai entre grans centres, sinó una peça decisiva per estructurar el país.

Aquesta és la qüestió de fons. L’Eix Transversal Ferroviari no importa únicament pel traçat ni només per la seva funció en el transport de mercaderies o passatgers. Importa perquè obliga a formular una pregunta més ambiciosa: volem continuar comprimint mobilitat, activitat i grans connexions en una franja cada vegada més tensionada, o volem distribuir millor la capacitat territorial de Catalunya? Volem perseverar en una xarxa radial, subordinada als mateixos corredors i nodes, o volem una xarxa més policèntrica, equilibrada i robusta?

La necessitat de superar aquest patró és cada vegada més evident. La franja situada a l’entorn dels trenta quilòmetres de la costa suporta una càrrega extraordinària de trànsits, intercanvis, demanda de sòl i concentració d’activitats. És allà on conflueixen ports, grans vies viàries, corredors ferroviaris, centres logístics i una part molt rellevant del dinamisme econòmic català. Aquesta concentració és, alhora, una fortalesa i una vulnerabilitat. Quan tot recau sobre els mateixos corredors, la saturació es converteix en un límit estructural.

Per això l’Eix Transversal Ferroviari té un valor que va molt més enllà d’una obra concreta. Pot actuar com una infraestructura estructuradora de la Catalunya interior i, al mateix temps, com una peça que alleugereixi la pressió sobre el conjunt del sistema. Es tracta d’obrir un nou corredor central capaç d’articular millor Ponent, la Catalunya Central, l’Anoia, les comarques gironines i la connexió amb l’àrea metropolitana, Barcelona i el port. Es tracta de donar a l’interior una funció vertebradora.

Aquest canvi de mirada és especialment rellevant en el moment actual. El sistema ferroviari català entra en una etapa de transformació marcada per l’ample internacional, la modernització dels grans corredors, l’augment previst del transport ferroviari de mercaderies i els objectius de descarbonització. Ja no n’hi ha prou amb administrar allò que existeix. Cal anticipar allò que necessitarem. La bona política d’infraestructures no és la que espera que els colls d’ampolla esdevinguin asfíxia, sinó la que crea alternatives abans que la dependència dels corredors saturats es converteixi en condemna.

Aquí apareix un concepte essencial: el de les redundàncies. Una xarxa ferroviària madura no és només la que connecta punts, sinó la que ofereix itineraris alternatius quan un corredor falla, quan un node entra en tensió o quan una incidència amenaça de paralitzar el sistema. Les redundàncies no són una duplicació supèrflua, sinó una garantia de resiliència, continuïtat i eficiència. En un país massa dependent d’uns pocs nodes saturats, un corredor interior no és un caprici: és una assegurança operativa i territorial.

L’Eix Transversal Ferroviari permet, a més, corregir una mancança històrica: la dificultat de trencar l’organització radial de la xarxa catalana. Massa sovint, moure persones o mercaderies dins del país obliga a passar, directament o indirectament, pels mateixos nusos. Això incrementa la pressió sobre els corredors principals i empobreix la lògica territorial. Un país ben estructurat no és només el que té un gran centre ben connectat, sinó el que sap relacionar les seves diverses centralitats.

Des d’aquesta perspectiva, reprendre els estudis és molt més que una decisió administrativa. És el retorn d’una ambició. La d’actualitzar el projecte amb rigor, adaptar-lo a les condicions del present, estudiar-ne la demanda, les alternatives, la viabilitat, els costos i la seva funció dins una estratègia ferroviària de conjunt. En infraestructures serioses, això és el que toca: no improvisar titulars, sinó preparar decisions de llarg abast sobre fonaments sòlids.

Però també hi ha una afirmació política de primer ordre. Impulsar un corredor interior és dir que la cohesió territorial no pot quedar reduïda a una proclama. És assumir que vertebrar el país exigeix decisions materials. És entendre que la competitivitat futura de Catalunya no dependrà només de reforçar allò que ja concentra força, sinó també d’activar allò que pot equilibrar-la.

Aquest és el valor últim de l’Eix Transversal Ferroviari. No només ofereix una infraestructura; ofereix una mirada. Ens convida a deixar de confondre la inèrcia amb el model i a entendre que un país madur no concentra tot el seu destí en una sola banda del mapa. El reparteix, el connecta, li dona alternatives i el fa circular millor.