Miquel Iceta coneix bé com es va arribar a l'aplicació del 155. Bregat en mil batalles i coneixedor dels passadissos del poder, el primer secretari del PSC va ser un dels dirigents a qui més va sonar el mòbil durant l'octubre del 2017. Coneixia les negociacions destinades a evitar la declaració de la independència i la intervenció de l'autonomia, i fins i tot va tenir un breu contacte amb Carles Puigdemont la nit del 26 d'octubre -un dia abans de la proclamació- en el qual li va demanar disculpes per no haver pogut aturar el 155. L'escena és encara molt recordada pels col·laboradors de Puigdemont, que en la campanya posterior, la del 21-D, va obrir foc contra Iceta.

Per sobreviure en política no només es necessita talent. El primer secretari en té, i de sobres: només cal repassar cada intervenció parlamentària que fa, amanides amb ironia i una anàlisi lúcida de la situació. També cal triar bé les aliances -des del primer moment va fer costat a Pedro Sánchez-, tenir instint -com ha demostrat amb els pactes a municipis i diputacions, amb socis a banda i banda- i, quan cal, ser obedient. Aquests últims dies, Iceta està desplegant aquesta última característica: ha flirtejat amb el vincle entre terrorisme i independentisme i s'ha mostrat disposat a fer costat a una hipotètica aplicació del 155 per part de la Moncloa, encara que ara per ara no la vegi convenient.

Els grans partits espanyols, per ara, només tenen un projecte per a Catalunya. No és cap referèndum d'autodeterminació -per més que el demanin els partits sobiranistes-, ni una reforma constitucional -com reclama el col·lectiu de Poblet, contrari a la unilateralitat-, ni tan sols una millora específica del finançament. Per ara, l'única oferta és la de la mà dura, la de la intervenció autonòmica, ja sigui a través del 155 -encara que el Senat estigui dissolt i Sánches es trobi en funcions- o la llei de seguretat nacional. I Iceta, lluny d'oferir la visió pròpia que ha exhibit en altres ocasions, s'hi ha arrenglerat. No és nou: els socialistes catalans es van allunyar en el seu moment del pacte fiscal i, després d'abraçar el dret a decidir, l'han aparcat.

Amb el seguidisme de la mà dura de Sánchez, el PSC es posa en risc el 10-N. Els socialistes van aprofitar les eleccions de l'abril per recuperar posicions -12 diputats, prop dels 15 d'ERC- i a les municipals va tornar al vigor d'èpoques passades a l'àrea metropolitana. Però obeir Sánchez de forma acrítica els pot portar problemes a les urnes, no només a les espanyoles sinó també en les futures catalanes. Si la intenció dels socialistes és formar part de la solució, com sempre han reclamat -opció acreditada amb la presència a la taula de diàleg convocada per Quim Torra-, avalar que es posi el 155 damunt la taula sense cap acte administratiu que ho justifiqui és enfangar el terreny de joc. Encara que Sánchez pretengui culpar l'independentisme d'una nova intervenció, qui pitja el botó és la Moncloa, no la Generalitat.

És cert, però, que Iceta s'ha desmarcat de la moció de censura de Ciutadans. La jugada només té un sentit tàctic per als d'Albert Rivera, sobreactuats i amb una candidata, Lorena Roldán, que no és Inés Arrimadas encara que s'hi esforci. La moció és una plataforma de campanya electoral, en la línia de l'ús televisiu que Ciutadans acostuma a treure del Parlament. Un escenari que servirà al PSC per desmarcar-se de les altres dues formacions constitucionalistes, malgrat que el seu cap de files a Espanya -Sánchez- està fent la campanya completament a rebuf de Pablo Casado i Albert Rivera. Encara que això faci minvar les expectatives d'un PSC sense oferta visible i pròpia.