No és un article de la Constitució, ni és un botó d'emergència. Ni tan sols, una forma de tombar les institucions catalanes. El 155 és una contrasenya. Una combinació de 3 números que des d'aquesta setmana permetran obrir totes i cadascuna de les comportes més inaccessibles del sistema democràtic espanyol dels últims 40 anys. El problema, en realitat, no és Catalunya. Catalunya és el camp de proves per mirar d'aplicar una nova forma d'expressió política. Una tècnica que permeti reduir l'adversari a la mínima expressió, deformar la seva imatge pública i humiliar-lo utilitzant totes les palanques del poder sense recollir conseqüències. I aquest és l'error en què cauran tots els partits que hi ha donat suport. Perquè el nivell de repressió que avui es viu a Catalunya tard o d'hora es viurà en altres llocs i en contra d'altres institucions. Perquè la temptació és enorme. La porta cap a l'abisme costa d'obrir però encara més costa de tancar.

L'avís ha arribat aquesta mateixa setmana a Euskadi, a Navarra i fins i tot a Castella-La-Manxa. I això només és el principi. Passi el que passi en els pròxims dies i setmanes el sistema democràtic espanyol pagarà molt car haver permès que un govern com el de Rajoy, en franca minoria, apliqués receptes que no s'havia plantejat cap altre executiu fins ara. No s'ha fet prou èmfasi en l'ús dels serveis d'intel·ligència contra polítics, la supressió parcial de drets d'expressió, reunió, privacitat, correspondència o fins i tot la pena de presó sense fonaments jurídics sòlids. I ara, vist que això no genera un gran rebuig, és el torn de jugar al límit i desmantellar la pròpia Constitució. La que en el seu article 2, a banda de reconèixer la "indisoluble unidad de la nación española", també "reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran".

És cert que l'aplicació pràctica del 155 no és gaire clara. Els comandaments d'una administració són un engranatge complicadíssim. I el canvi de mans no és com qui s'asseu a conduir un cotxe que no és seu. Si les transicions entre governs ja són complicades, us podeu imaginar com serà si aquest canvi de pilot no es fa en règim de col·laboració i lleialtat institucional? Com pot respondre un cos de 200.000 funcionaris a ordres, potser contradictòries? Com s'assumeixen les directrius a 600 km de distància i sense manual d'instruccions? A l'hora de la veritat, el 155 pot ser encara més desastrós perquè la seva aplicació és infernal. Això sí, la seva sola menció servirà per esporuguir l'adversari més valent.

Però és increïble que el Partit Popular no reconegui que es troba en una situació semblant, però molt més greu, que l'any 2006. L'any en què una campanya d'una agressivitat inacceptable va permetre-li recollir 4 milions de signatures contra l'Estatut. Al cap d'uns anys molts membres del mateix partit van haver de reconèixer que s'havien equivocat. Les conseqüències nefastes d'aquest 155 (econòmiques, polítiques, socials) potser trigaran més temps a reconèixer-se, però arribaran. I acabarem sentint, d'aquí a uns anys, alguns líders polítics actuals somicant que es van equivocar i que no esperaven tant desastre.

Molts poden opinar que l'independentisme és una forma errònia d'expressió política. I segurament tenen raó si diuen que molts n'han utilitzat la bandera en benefici propi. Ara bé, el ressorgiment furibund d'un nacionalisme espanyol cavalcant lliure serà una calamitat que es pagarà a terminis, en una llista inacabable de factures. Per Espanya sens dubte. Per Catalunya, també. Ha estat una irresponsabilitat (política, mediàtica, social) donar-li ales al fantasma. Perquè aquest no es conforma amb performances anuals amb avis i tietes o concentracions pacífiques. No té control. Per això, en bona part, és tan incomprensible el paper del PSOE de Pedro Sánchez.

Avui dia molts catalans no entenen que no hi hagi més espanyols que ho vegin. Assisteixen incrèduls al sorollós concert de silencis que deixa aquesta forma d'autoritarisme perillosíssim. I només es pot entendre des de dues perspectives: o bé a molts ciutadans d'Espanya les institucions autonòmiques no els generen gens d'interès (o com a mínim molt menys que a Catalunya) o bé la catalanofòbia s'ha estès per Espanya com un virus veloç. Tant en un cas com en l'altre això deixarà un forat, una esquerda, que difícilment es podrà cobrir en les pròximes dues o tres generacions. Catalunya ha estat sempre el motor dels canvis polítics a Espanya. I passi el que passi, aquest cop també ho serà. Però per involucionar.