Acabem de començar un nou any i els primers revolts ja ens provoquen vertigen. Destaca el paper del PSC gesticulant per intentar vendre el relat d’una negociació extenuant per acabar donant un suport als pressupostos catalans que ja està lligat des del suport d’ERC als de Pedro Sánchez. Ens toca aguantar la litúrgia política habitual d’aquests tipus de negociacions i aplaudir quan finalment el país disposi d’un nou pressupost, a hores d’ara imprescindible per fer front a un any que es presenta complicat.

No deixa mai de sorprendre’m veure una vegada i una altra a un partit que es diu socialista assumir el paper de defensa del gran capital i els interessos de les grans corporacions. Posar el Hard Rock i l’ampliació del Prat-Low-Cost com a condició sine qua non per accedir a votar els pressupostos és esfereïdor. La timba i el turisme massiu com a aposta de futur, amb el que implica de feines poc qualificades i mal pagades, de trinxament del territori, de devastació dels pobles i ciutats sotmeses a la pressió turística, és quelcom que no voldria veure mai alçat com a estendard per un partit socialista, suposadament d’esquerres i obrerista. Qui els entengui, que els compri.

Sigui com sigui, no trigarem a veure uns pressupostos aprovats al Parlament, i això s’haurà de celebrar, especialment en un any políticament condicionat per unes eleccions municipals que aniran molt més enllà de la renovació de batlles i consistoris. Tots els partits s’hi juguen molt més, i aviat començarem a veure les maquinàries electorals manxant a tot drap. No ens hauria de fer cap mandra, car és el moment en el qual els ciutadans podem marcar de forma clara i directa la direcció cap a on volem que vagi el país.

El partit de govern, ERC, necessita validar la seva aposta per la negociació per resoldre el conflicte polític amb l’estat. Uns resultats acceptables en les municipals, especialment a l’àrea metropolitana, on disputa l’hegemonia als socialistes, consolidarà el govern en solitari dels republicans almenys fins a finals d’any, quan les eleccions estatals poden fer saltar tot pels aires.

Els socialistes, potser amb un pèl d’optimisme exagerat, ja es veuen ocupant els despatxos a banda i banda de la Plaça de Sant Jaume. Si no recuperen quota a l’àrea metropolitana i no arriben primers o segons a Barcelona, el suflé es pot desinflar. Junts, que ja comença a passar fred a l’oposició, s’ho fia tot a la força municipal, el seu capital principal. Si fan un bon paper a les municipals, podran encara una remuntada de cara a les properes eleccions al Parlament que a hores d’ara encara depèn de massa factors externs.

Un cop superades les municipals, no hi haurà gaire temps de recuperar-se que començarà una altra campanya, la de les estatals, que tindran una influència molt important en el futur pròxim de Catalunya. S’obriran dos escenaris absolutament divergents: la renovació d’un govern PSOE-Podem, refractari a les demandes de Catalunya i sibil·lí a l’hora de negociar, per una banda, i un govern PP-Vox amb ganes de revenja i de repressió oberta de la dissidència. Ens espera un 2023 per aguantar la respiració.