L'independentisme va començar a entendre el 20 de setembre del 2017 que, per defensar la integritat territorial, Espanya era capaç d'alinear els aparells de l'Estat. Aquella jornada tensa d'avui fa un any davant la conselleria d'Economia, inici d'un clímax avui desaparegut que va desembocar en l'1 d'octubre, serà recordat com a punt de partida d'un relat judicial d'alçament violent que ha alimentat la causa contra el procés. Els primers a caure van ser Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. El seu empresonament, seguit després per la persecució del Govern i la mesa del Parlament, no va frenar la proclamació de la República, però el salt mai va anar acompanyat d'un desplegament efectiu de l'estat propi. L'independentisme va prendre la gran decisió en temps de descompte, quan la intermediació havia fallat, i la pressió i el soroll ja ho havien corcat tot. Del que va venir després se'n poden extreure algunes lliçons, del tot vàlides ara que el sobiranisme busca una estratègia consensuada i mostra discrepàncies, com la que es visualitza al Parlament quan cal un acord per als diputats suspesos.

La unitat d'acció té més valor que la uniformitat. L'independentisme s'ha encallat massa cops a brandar la riquesa de la unitat sense fixar-se en el patrimoni de la pluralitat. Quan les apel·lacions a la unitat condicionen tant que difuminen els perfils, el perill que assetja és el de la uniformitat. Per fixar un rumb compartit -en aquest cas la defensa del dret a l'autodeterminació-, té més recorregut assumir que el sobiranisme és d'expressió coral. Bunqueritzar posicions no genera nous espais de trobada. Tampoc fa avançar per desplegar una agenda que trepitgi més enllà de la denúncia i la melanconia. Entre tots plegats hem assumit que la gran victòria dels darrers mesos es va produir l'1 d'octubre -un triomf col·lectiu sense discussió-, quan el dia que l'independentisme va estar més a prop de la gran majoria de país que necessita és el 3 d'octubre.

El judici és l'oportunitat per consolidar nous espais de complicitat. Presos i exiliats ja han deixat clar que el judici ha de servir d'altaveu per projectar el discurs de la repressió i de la defensa dels drets i les llibertats. El judici és, en definitiva, el context idoni per projectar la incapacitat de la via penal per resoldre el conflicte polític obert a Catalunya. A partir del consens que genera una solució dialogada i allunyada dels tribunals, l'independentisme ha de ser hàbil per bastir nous espais de complicitat, en els quals convergeixi una gran majoria social: els convençuts de l'horitzó republicà i els que no ho són però no admeten que la política es faci a cop de sentència judicial. Aquests haurien de ser els fonaments d'un desbordament democràtic que és imprescindible per fer possible el referèndum que ara l'Estat nega.

L'etapa a l'esprint ha acabat, l'independentisme ha d'administrar la paciència. El judici també és un examen per a l'Estat, que no ha mostrat cap senyal de rebaixar les acusacions als dirigents sobiranistes. Sánchez, relleu d'un Rajoy obstinat a fer política contra Catalunya, restarà legitimitat al seu projecte si es converteix en un actor irrellevant en la solució del cas català. Amb una sentència condemnatòria, Espanya estarà més lluny d'ubicar el conflicte on li convé. I Sánchez serà més dèbil. La qüestió és com l'independentisme resol l'equació: caure en la temptació de convocar eleccions per tornar-se a comptar en un escenari d'agitació o crear el marc per muscular la majoria social que es va constatar massa dèbil l'octubre passat. Amb uns comicis que deixin un repartiment d'escons similar a l'actual, l'escenari d'una República efectiva continuarà sent una quimera. Encara que l'Estat no pacti un referèndum en l'actual conjuntura, el moment del procés passa per construir una majoria sòlida que faci imperativa una taula de negociació. El camí pacient (i persistent) és menys adrenalític que l'esprint cap a l'estat propi, però podria ser el més sòlid.