El suport a la independència ha anat fluctuant amb el pas dels anys. Qualsevol enquesta que es publica, com l'última elaborada pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), no es pot aïllar de què va passar el 2017 i de quines lliçons -algunes de valuoses, d'altres amarades de voluntarisme- se n'han extret. El percentatge de partidaris de l'estat propi, un 44%, serveix per posar de manifest que el suport popular continua sent notable malgrat la descoordinació evident entre partits, especialment entre ERC i Junts, que malgrat compartir Govern continuen amb dinàmiques que recorden a la tardor del referèndum i a la legislatura de Quim Torra. Potser la cúpula independentista, algun dia, podria començar a preguntar-se quin percentatge de suport tindria l'estat propi si, en lloc de parlar tant d'ells mateixos, tornés a posar el focus en la utilitat de la idea de fons. La pandèmia i la guerra a Ucraïna els ho han posat en safata -què hauria pogut fer la Generalitat sense tenir les mans lligades?-, però s'ha deixat passar l'oportunitat per bastir un relat basat en com la independència podria solucionar problemes concrets.

A les diferències personals -que hi són, com demostren tots i cadascuns dels llibres publicats pels protagonistes del procés- s'hi sumen les estratègiques, apareixen com a insalvables quan tots els actors s'asseuen al voltant de la mateixa taula. El CEO serveix per posar xifres per exposar el suport a cada via que propugnen els partits, i són reveladores. Un 30% aposta per arribar a l'estat català a través de la via dialogada, mentre que un 11% prefereix la via unilateral. Els primers cada dia constaten les dificultats d'asseure's a negociar amb el PSOE -el president Pere Aragonès, en la roda de premsa de dimarts, continuava sense posar data a la taula de diàleg- i reben sovint les queixes dels segons, especialment sorollosos a Twitter i que basculen entre la proclama i la frustració. Totes dues vies, però, topen sovint amb límits: en el primer cas, el desinterès de la Moncloa; en el segon, la realitat, com va passar amb Pau Juvillà.

Jordi Sànchez, secretari general sortint de Junts, demana aquests dies compassar les paraules i els fets, dolgut com està amb les crítiques rebudes de portes endins pel sector que comanda Laura Borràs i també pels retrets públics de Torra. És en aquesta cruïlla, la de la coherència entre el que predica i el que es practica, que l'independentisme es juga la credibilitat davant dels electors. És per això que disposar del 44% de suports en aquest context -desunió, inexistència de full de ruta compartit, horitzó indeterminat per culminar el procés, creixement sostingut del PSC- constitueix un petit miracle. És probable que s'expliqui més des de la fe que des de la raó, vigent com és la desconnexió emocional amb l'Estat des de la tardor del referèndum i la incapacitat de trobar una solució política satisfactòria o, si més no, a mida per a Catalunya, però demostra que la desmobilització encara no ha inutilitzat la base del procés.

Aquest 44%, però, patirà -sempre en base a les dades que ofereix el CEO- per traduir el suport a la independència en majoria operativa al Parlament després de les properes eleccions. Si s'agafen els resultats d'ERC, Junts i la CUP per la franja baixa -33, 23 i 8 escons, respectivament-, la prevalença existent de 74 representants quedaria reduïda a només 64, a quatre de la majoria absoluta. En cas de produir-se un resultat així, la principal lliçó seria l'esgotament del model vigent des del 2012, amb Convergència i les refundacions posteriors col·laborant -des de fora, primer, i compartint executiu, deprés- amb ERC i obtenint el suport parlamentari de la CUP. Els anticapitalistes, cada vegada més ancorats en l'oposició, sembla que han descobert abruptament que Aragonès és defensor del diàleg, que veu amb simpatia projectes com els Jocs d'Hivern i que aspira a grans consensos per defensar aspectes nuclears del país, cap d'ells tan rellevant com la llengua. Sobta que els sobti el tarannà de la seva presidència, i també que n'avalessin l'arribada al càrrec el març de l'any passat sense posar-hi traves destacables. El que hi havia abans és el que hi ha ara.

I és en aquest context de desunió que el principal guanyador és el PSC, perquè en té prou quedant-se quiet i sense fer soroll per anar creixent. Si no hi ha cap sorpresa majúscula, els socialistes sortiran en bona forma de les municipals de l'any vinent -hi compten tant a les sales de màquines de Junts i d'ERC- i molt malament ho haurien de fer per no formar part del futur Govern de la Generalitat amb possibilitats d'ocupar-ne la presidència més d'una dècada després. Amb els de Carles Puigdemont o amb els d'Oriol Junqueras? Amb o sense els comuns? Dependrà de l'aritmètica parlamentària i de qui sàpiga exposar millor que, caiguts els vetos vigents des de la tardor del referèndum en ajuntaments, consells comarcals i la Diputació de Barcelona, l'última frontera és la Generalitat. Perquè, si es repassa qui és el soci més fiable del Govern per les carpetes importants, tots els camins porten cap als comuns -pels pressupostos- i, sobretot, cap al PSC. Només una ullada a la nova CCMA, al CAC i a la Sindicatura de Comptes ho certifica. Encara que, per al 44%, continuï sent un plat de difícil digestió.