Lourdes Ciuró és d'aquelles entrevistades agraïdes que, de tant en tant, aparquen l'argumentari per plantejar idees pròpies més enllà dels eslògans i la cotilla que suposa la disciplina de partit. En una entrevista a Nació publicada el 26 de març de l'any passat, una de les frases destacades era aquesta: "La majoria del 52% són els pares". El títol d'aquella entrevista -"Junts i el PSC a la Generalitat? No ens autoexclourem del terreny de joc"- li va portar problemes, el primer dels quals no aparèixer en la llista de l'executiva conformada definitivament per Laura Borràs i Jordi Turull. El cert és que la presidenta suspesa del Parlament va entomar el titular de la conversa amb enuig, fins al punt que va ser objecte de debat en una reunió extraordinària a Sallent que va arrencar amb aquesta carpeta sobre la taula. D'aquella trobada en va sortir un comunicat de desautorització a Ciuró, perquè es volia tallar d'arrel qualsevol ombra de dubte sobre un hipotètic pacte entre Junts i el PSC per arribar a la Generalitat.

Ha passat pràcticament un any i els socialistes són ara al centre del tauler gràcies a l'acord de pressupostos per al 2023. Potser sí que hi haurà un tripartit a Catalunya, com proclama Albert Batet, però sempre va bé posar el retrovisor: el primer gran pacte amb el PSC com a protagonista després de l'aplicació del 155 és el de la Diputació de Barcelona, just després de les municipals del 2019. I, quan Junts era al Govern, la connivència amb els socialistes per l'ampliació del Prat o del Quart Cinturó era notòria. Tampoc ningú es va queixar -ni al partit de Borràs i Jordi Turull ni tampoc a ERC- quan el PSC va permetre la renovació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), la Sindicatura de Comptes, la Sindicatura de Greuges i l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades. La legitimació progressiva del PSC com a soci clau al Parlament ha acabat derivant, com estava cantat, en un acord de pressupostos. La sortida de Junts del Govern, en el fons, no deixava gaire alternativa a Pere Aragonès. Per fer política cal saber matemàtiques.

Aragonès, de fet, mai va descartar explícitament entendre's amb els socialistes. Sí que ho va fer, com a líder d'ERC, Oriol Junqueras. Va ser l'endemà del trencament de l'executiu, quan es va obrir el meló de les noves aliances i les calculadores es van posar en marxa amb estrèpit. Junqueras, que sempre ha situat el PSC com a principal adversari -i no Junts- per convertir-se en el principal partit del país, especialment a l'àrea metropolitana, generava uns decibels amb el seu discurs que el president no podia assumir com a propi, perquè amb 33 escons hi ha portes que no es poden tancar. I, al mateix temps, Aragonès sabia -i sap- que Junts mai li hauria votat els comptes, de la mateixa manera que Junts sabia -i sap- que, per més reunions que hi haguessin i que se signessin acords parcials, no tenien cap ganes de donar oxigen a Aragonès. Amb quina cara Borràs i Turull, després d'haver promogut amb més o menys intensitat en cadascun dels casos la sortida del Govern, li haurien aprovat els pressupostos? El relat no ho aguanta tot, perquè la reconciliació entre els dos actors és -i serà- un miratge.

El desenllaç dels comptes exemplifica fins a quin punt Ciuró tenia raó. La majoria del 52% són els pares perquè mai s'ha desplegat de manera operativa més enllà de la ja llunyana investidura d'Aragonès, i perquè cada vegada és més complicat trobar punts de trobada. ERC té consagrada una via, la del referèndum a la montenegrina, que recull el tronc central del sobiranisme però té un defecte evident: materialitzar-la no depèn de la voluntat catalana, sinó de la cessió d'una part -la Moncloa- que no està disposada a moure's, encara menys en un 2023 electoral. I Junts gestiona la retòrica de la confrontació en equilibri amb una recuperació evident del pragmatisme ancorat en la vella CiU amb Xavier Trias -i tots els membres de la llista que l'acompanyaran- al capdavant. Si Trias, que era un dels més ferms defensors de continuar al Govern i que encara ara insisteix que no s'han de fer "ximpleries" si es vol guanyar, s'imposa la capital catalana, alguna cosa es mourà dins de Junts, perquè són molts els qui fa mesos que aposten per tornar al pragmatisme. En silenci, però sense descans.

En tot cas, fins que els dos principals partits de l'independentisme assumeixin les seves contradiccions i guardin les factures en un calaix, la reconciliació és impossible. ERC tenia ganes que Junts sortís del Govern i va dissenyar una estratègia que permetés quedar neta de la culpabilitat de prémer el gallet. I Junts sabia que, només separant-se d'ERC, podia erigir-se com a alternativa assumint menys contradiccions. El 52%, en certa manera, no ha existit mai, encara que sumi 74 escons al Parlament. De poc serveixen els números quan no hi ha argamassa que uneixi les estratègies de l'independentisme, i era evident que les esquerdes serien aprofitades pel PSC per ocupar un rol central. Hauria estat negligent per a Salvador Illa desaprofitar l'oportunitat.