Finalment seran Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera els tres diputats del Parlament que el 8 d'abril aniran al Congrés de Madrid a defensar el traspàs a la Generalitat de la competència per organitzar referèndums. No hi haurà, per tant, foto de Mas i Junqueras rebent el cop de porta als morros. Iniciativa sí que hi envia el seu líder i és normal, primer perquè és la força que va insistir en seguir aquest procediment i ara no seria coherent que no li donés la màxima rellevància, i en segon lloc perquè Herrera sí que hi té una cosa a guanyar, el 8 d'abril: escenificar que els seus socis espanyols d'IU sí que són demòcrates i ens volen deixar votar, la qual cosa deixa encara més en evidència el PSC, incapaç de convèncer el PSOE del mateix.

L'última vegada que tres diputats catalans van anar al Congrés a defensar l'autogovern va ser el 2 de novembre de 2005. Us en recordeu? Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod Rovira. (Parèntesi: Pasqual Maragall no hi va anar per elevar la figura institucional del president per damunt de les forces parlamentàries, i els mateixos que ara critiquen Artur Mas per no anar-hi ho van trobar molt bé). Mas, de Madre i Carod van protagonitzar una jornada brillant. Brillant perquè ho van fer molt bé, brillant perquè el Congrés va admetre a tràmit la reforma de l'Estatut i brillant perquè el país es va sentir orgullós dels seus representants. Un xàrter amb membres destacats de la societat civil catalana va acompanyar els nostres diputats. Tot el que va venir després, ja ho sabem. El pobre Estatut va passar un viacrucis que el va anar encongint progressivament, fins a la humiliació final del TC.

Han passat nou anys i moltes coses, i aquest 8 d'abril serà molt diferent d'aquell 2 de novembre. Ara no hi ha cap esperança que la proposta catalana prosperi perquè el PP i el PSOE han dit per activa i per passiva que hi votaran en contra. Són ells els que han convertit el 8 d'abril en un trist tràmit i no en la jornada d'alta política d'estat que hauria pogut ser (ai, Cameron). I a més, la il·lusió popular ja no està posada en una nova entesa amb Espanya com al 2005, sinó en en un projecte propi al marge de l'Estat espanyol. La gran majoria dels catalanistes ja no esperen res de Madrid, i per tant ningú no organitzarà cap xàrter.

La metàfora aeroportuària està servida en safata. Catalunya busca un vol de connexió directa amb el món, i els qui s'hi oposen s'han organitzat en un lobby anomenat... Pont Aeri.