El Barça s'ha posat de perfil. Per voluntat pròpia. Ha passat d’obrir el Camp Nou perquè hi passés una derivada de la Via Catalana i oferir l’Estadi pel Concert per la Llibertat, a fer-se l’invisible, tancar els ulls i esperar que passi la tempesta política. Emparats en el discurs de la neutralitat política que li pertoca mantenir, la junta directiva ha decidit moure’s en l’entorn remogut que viu el país com només un club de futbol. L’opció és legítima, només faltaria, i de moment només la massa social expressa algun posicionament polític en cada minut 17 amb 14 segons de cada partit a casa.

L'1 d’Octubre de l’any passat aquesta estratègia es va tensionar fins al límit de provocar una crisi a la junta directiva. Mentre la gent defensava els col.legis i se sentia el soroll dels helicòpters, el Barça va decidir jugar un partit de Lliga contra el Las Palmas. A més, el club canari va decidir participar de la festa i va emetre un comunicat a mig matí anunciant que lluiria excepcionalment una bandera espanyola en la seva equipació per defensar la idea de la unitat d’Espanya.

Encara no se sap ben bé qué va passar internament aquelles hores decisives en què s’havia de decidir si el partit es jugava o no. Dos directius (Carles Vilarrubí i Jordi Monés) van plegar en desacord amb el fet que es jugués el matx. En algun moment de primera hora de la tarda es va prendre la decisió de suspendre’l per les circumstàncies excepcionals que es vivien als carrers del país. Però aquesta primera idea es va revertir. Suposadament es va decidir jugar a porta tancada perquè el món detectés que hi havia alguna anomalia. Segons els defensors d’aquesta decisió, la potència d’aquesta imatge (el Camp Nou buit) parlaria per si mateixa a través de les televisions d’arreu del món.

El cas és que es compleix un any d’un partit que la història llegirà si va ser un encert o un error. Ara no hi ha prou perspectiva més enllà de les opinions personals. El que és un fet, és que el Barça segueix de perfil.