Sabíem que el camí seria llarg i feixuc. Sabíem que l'adversari no ens el faria pas planer. Sabíem que a cada revolt hi trobaríem un parany, i que la maltempsada ens acompanyaria a tothora. Tot això ho sabíem perquè ens ho havien dit les veus de l'experiència, i perquè teníem molt clar que hi ha temperaments col·lectius que es mantenen inalterables per segles que passin.
A hores d'ara no sé ben bé en quin punt quilomètric ens trobem. De fet, tampoc és el que més m'amoïna perquè sé que si perseverem, si som prou tenaços, si ens mantenim units i no deixem que ens distreguin del nostre objectiu, assolirem la llibertat que tant anhelem. Si avui subratllo aquesta obvietat és perquè darrerament he detactat símptomes de cansament i de frisança en algunes persones del meu entorn que van encetar aquest trajecte carregades d'il.lusió. I a fe que em preocupa.
Mireu: un dels homes que més ha marcat la meva vida ha estat el meu avi. Es deia Àngel i va néixer el 1912. A casa seva no li van poder oferir una gran educació perquè no tenien els recursos suficients, i quan tenia vuit anys ja treballava als boscos de Guardiola de Berguedà. Allà, quan encara no n'havia fet deu, va recolllir els cos esbocinat del seu pare, a qui una vagoneta va segar-li la vida. Més tard va venir a Manresa, va fer de carreter i després de camioner, i en esclatar la Guerra Civil va haver de fugir al front republicà de Terol perquè els milicians pretenien afusellar-lo per haver-se negat a transportar les persones que anaven a buscar a les cases per ser executades. Al cap de tres anys un Consell de Guerra va estar a punt de condemnar-lo a mort, però una monja que era al Tribunal el va reconèixer com a l'home que li havia salvat la vida enmig de l'assalt al monestir on es trobava. Quan va tornar a casa la filla que havia deixat sent encara un nedó no el coneixia i, com a tants manresans, només li quedaven les mans i el cor per tirar endavant la familia. Amb el temps l'avi va comprar un camió i va fundar la seva petita empresa, va aprendre de lletra i va eixamplar la descendència, i va estimar amb passió un colla de néts que sempre escoltàvem embadalits les seves batalles de sempre.
Ell i la meva àvia pertanyien a una generació a qui se'ls van escapçar tots els somnis. Una gent que van haver-se de fer a ells mateixos i que només van viure per a que nosaltres gaudíssim de les oportunitats que ells mai van tenir. I ho van aconseguir. I si ho van aconseguir va ser perquè van fer servir un diccionari on hi havia pàgines subratllades i pàgines arrencades. Les subratllades es corresponien a la lletra “P”, la inicial del verb PATIR. Un verb que van conjugar durant tota la seva vida i que els va fer molt soferts fins i tot ens els moments de més dolor. Les arrencades coincidien amb la lletra “R”, la inicial del verb RENDIR-SE. I és que mai, absolutament mai, es van rendir. De fet, dubto molt que ni tan sols arribessin a pronunciar la paraula.
A còpia de fer seu aquest binomi, el de patir i no rendir-se, els meus avis i molts dels seus coetanis van construir el país que avui compartim. Aquest és el seu llegat, i nosaltres hem de fer-nos-en dignes des de la nostra actitud quotidiana. Un país capaç d'avançar i resistir; de patir i no rendir-se – es llevi a l'hora que es llevi – és un país imparable. Tinguem-ho clar pel que ens queda de camí; fem-ho sense perdre la serenor, la confiança i l'autoestima; i pensem que per moltes diferències que tinguem, la meta que perseguim és massa transcendent com per perdre'ns en debats de curta volada. No fa tants anys tota una generació ho va fer possible enmig de circumstàncies molt més dures que les actuals. Ara, doncs, no podem fallar.