"Prou de tractar la natura com un vàter. Estem cavant les nostres tombes". Difícilment el secretari de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), António Guterres, podria haver parlat més clar en la inauguració de la cimera del clima a Glasgow. La urgència per frenar els efectes del canvi climàtic és tan alta que els líders mundials s'han abonat aquests dies a la inflació verbal per intentar compensar dècades d'incompliments i inacció. No estem ja en el context d'evitar l'impacte devastador de les emissions, la desforestació i l'escalfament global, sinó en un punt de no retorn en què l'objectiu és intentar contenir i mitigar unes conseqüències irrefrenables. 

Glasgow està sent l'aparador del "bla bla bla" denunciat per l'activista Greta Thunberg, símbol de la lluita ecologista i d'una generació que clama per poder créixer en un planeta habitable. Més enllà de declaracions grandiloqüents i dels anuncis altisonants, la pregunta és si aquesta vegada hi haurà una acció real i eficient assumint totes les derivades que aquest compromís implica i si hi haurà mecanismes de fiscalització potents per controlar que els països compleixen. L'historial és prou llarg com perquè hi hagi un alt grau d'incredulitat amb promeses com les de reduir un 50% de les emissions de CO2 de cara al 2030. 

La incredulitat neix a partir del que implica ser fidel a aquest compromís, que és que els governs plantin cara als grans emissors i que, aquests, a la vegada, posin rumb a una transformació basada en la descarbonització i les energies renovables que implica inversió i, també, assumir que potser es reduiran els seus ingressos. Aquest és el moll de l'os, els seriosos dubtes sobre si és compatible lluitar contra el canvi climàtic des d'un sistema, el capitalista, que és depredador per definició i que és antagònic al decreixement. Evidentment que tot suma i que un canvi d'hàbits global de la ciutadania és també un potentíssim motor, però de poc servirà que la ciutadania es conjuri en aquest sentit si els estats no intervenen amb contundència per frenar els principals emissors.

Mentre les altes esferes fan grans proclames per salvar el planeta, ampliacions d'aeroports o la inacció davant l'oligopoli elèctric continuen estant en l'agenda política. Es defensa que ecologisme i creixement poden anar de la mà, el problema és què entenem quan es parla de creixement i a qui beneficia. Perquè la sostenibilitat també passa tant per una reducció de la desigualtat entre països com entre els ciutadans de cadascun dels països. 

És aquesta vocació la que entrellaça el moviment ecologista amb el moviment feminista, les dues grans revolucions que posen en escac l'statu quo imperant i reclamen que es posi la vida, i no el benefici econòmic, en el centre de les decisions polítiques. No hi haurà planeta habitable sense una redistribució sostenible dels recursos i sense avançar cap a la igualtat. No hi haurà planeta habitable, en definitiva, si no es batalla per la vida. Un canvi de paradigma en aquest sentit té un alt potencial transformador. I precisament per això, en paral·lel a l'enfortiment dels dos moviments, creixen també les resistències.