Quants infants més han de morir perquè el món reaccioni? Quants hospitals arrasats, quantes famílies expulsades i desplaçades de casa seva, quants cossos haurem de veure apilats a les pantalles de les televisions per entendre que això no és una “guerra” ni un “conflicte” més? El que passa a Gaza té un nom: genocidi. I davant d’un genocidi no hi ha neutralitat possible. O hi plantes cara o n’ets còmplice.

Fa unes setmanes, Pedro Sánchez feia una declaració institucional solemne, d’aquelles que volen passar a la història. Una història que ja acumula més de 65.000 morts a Gaza. Les paraules van fer la volta al món i semblava que l’Estat volia situar-se al costat correcte, dos anys tard. La mobilització popular, capaç fins i tot de desafiar La Vuelta i escandalitzar la dreta, ha forçat el govern a moure fitxa i aprovar l’embargament d’armes a Israel. És, sens dubte, un pas en la bona direcció, arrencat gràcies a la pressió social. Però no n’hi ha prou: mentre es mantinguin els acords comercials i diplomàtics amb l’Estat d’Israel, mentre no hi hagi sancions econòmiques reals, la impunitat continuarà intacta.

La Unió Europea no es queda enrere en aquest espectacle d’hipocresia. Amb Rússia, sancions immediates i contundents. Amb Israel, excuses i cauteles. Aquesta Europa que es proclama defensora dels drets humans és la mateixa que aixeca murs contra migrants, que externalitza fronteres a dictadures i que, quan es tracta d’Israel, tria protegir el negoci abans que la vida.

És cert que, enmig d’aquesta inacció, alguns estats han fet un pas que semblava impossible fa només uns mesos: el reconeixement oficial de l’Estat palestí. És una bona notícia, sens dubte. Una victòria moral i diplomàtica arrencada gràcies a dècades de resistència i solidaritat. Però reconèixer Palestina ha de ser només el principi, i de poc serveix si alhora es continua comerciant amb Israel, comprant-li armes o signant acords econòmics. Per això cal insistir que no n’hi ha prou amb declaracions solemnes: el que cal és boicot, desinversió i sancions.

També hem d’assumir que a Catalunya hi tenim responsabilitats. No podem assenyalar només Madrid o Brussel·les. Aquí mateix tenim ICL Iberia, la filial de la multinacional israeliana que explota les mines del Bages. Danya el territori, contamina, es beneficia d’ajudes públiques i, alhora, és part de l’estructura econòmica que sosté l’Estat genocida d’Israel. Per això existeix la campanya “Boicot ICL”, que reclama acabar amb aquesta complicitat. I ICL no és una excepció: hi ha altres convenis i contractes que, des de Catalunya, també alimenten aquest sistema d’apartheid.

El boicot és una eina col·lectiva de pressió i de solidaritat internacional. És la manera que tenim de dir que no volem ser còmplices, que no acceptem la normalitat d’un Estat que construeix el seu poder sobre l’ocupació i la massacre. El BDS, en anglès Boycott, Divestment, Sanctions, és un moviment liderat per la societat civil palestina que lluita per la llibertat, la justícia i la igualtat. Parteix d’un principi bàsic: que els palestins mereixen els mateixos drets que qualsevol altre poble, que l’ocupació ha de cessar, que els ciutadans àrab-palestins dins d’Israel han de gaudir d’igualtat plena, i que els refugiats palestins tenen dret a tornar a les seves llars.

Quan algunes empreses israelianes van anunciar que no assistirien al Mobile World Congress, de seguida hi va haver qui va culpabilitzar la solidaritat amb Palestina. Però allò que van callar és que aquestes mateixes empreses han estat denunciades arreu del món per desenvolupar i exportar eines d’espionatge i repressió, com el Pegasus, que no només s’han fet servir contra el poble palestí, sinó també contra moviments socials i polítics en molts altres països, com coneixem —o hauríem de conèixer sobradament— al nostre país. El boicot, doncs, no és només una eina de solidaritat amb Palestina: és també una manera de defensar-nos col·lectivament d’un sistema repressiu que ens afecta a totes mentre intenta exterminar un poble sencer.

El BDS s’inspira explícitament en el moviment internacional que va ajudar a posar fi a l’apartheid a Sud-àfrica. Llavors, com avui, molts deien que el boicot era inútil o injust; però la pressió econòmica, política i cultural va acabar fent insostenible un sistema de segregació i violència. De la mateixa manera, avui el boicot a Israel és una eina per fer trontollar l’apartheid i per convertir la solidaritat amb Palestina en una força transformadora real.

El boicot incomoda, és clar que sí. Però això és exactament el que ha de fer. El silenci no incomoda ningú; el boicot posa en evidència els responsables, trenca la normalitat d’un sistema que voldria seguir matant sense que ningú se n’adoni. La pregunta, al final, és senzilla: volem ser còmplices o volem resistir? Volem ser els que van callar mentre es bombardejava persones famolenques a la cerca d’ajuda, o els que van plantar cara i van dir prou?

Als Països Catalans tenim eines i responsabilitats. Podem exigir que l’embargament d’armes aprovat s’apliqui amb tota la contundència, podem trencar vincles amb empreses còmplices com ICL, podem fer del BDS una pràctica quotidiana i institucional. I sobretot, podem sortir al carrer, podem mobilitzar-nos, podem fer sentir la nostra veu: quan assaltin la Flotilla de la Llibertat, estant preparades per respondre, i el pròxim 4 d’octubre, omplint els carrers en solidaritat amb Palestina. Perquè només així, sumant-nos a la lluita global, farem que l’apartheid israelià i el genocidi contra el poble palestí siguin insostenibles.

Perquè quan Palestina sigui lliure, i ho serà, ens preguntarà què vam fer. I aquell dia, no voldrem respondre que vam callar. Volem poder dir que vam estar al seu costat, que ens vam mobilitzar, que vam plantar cara al genocidi.