Feta la digestió del cara a cara entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo a Atresmedia, ha emergit un consens ampli sobre algunes conclusions del duel televisiu. La primera, Feijóo va agafar impuls per sostenir el lideratge de les enquestes i apropar-se a la Moncloa en detriment d'un Sánchez que va infravalorar l'adversari. La segona, que el debat va certificar la reculada intel·lectual de la discussió política. Una mirada retrospectiva a altres pugnes entre candidats fa evident com s'han empobrit els intercanvis dialèctics. I, la tercera, que el resultat del programa va ser una praxi periodística millorable. La tecnologia permetia una actitud més fiscalitzadora i els precedents convidaven a intentar-ho.

Els primers responsables de la depauperació del cara a cara van ser Sánchez i Feijóo. El president espanyol es va equivocar en el to i no va mostrar cintura per elevar el discurs més enllà del retret mentre que Feijóo va abusar de les dades falses i les mitges veritats, especialment tangibles en el bloc econòmic, que van portar a remolc el líder socialista. Però els mitjans i els moderadors ja havien errat abans de començar, per haver acceptat un format que deixava de banda carpetes tan troncals com la de l'emergència climàtica, impedia la verificació de la pluja de xifres imprecises -un mareig per al telespectador- i atribuïa als periodistes un paper d'àrbitre del temps però no de la paraula.

Certament, pactar un debat d'aquestes característiques exigeix moltes renúncies per obtenir l'aval dels partits, perquè la negociació té la categoria d'exercici diplomàtic. Però les carències periodístiques de l'emissió feien enrojolar, perquè no permetien la reacció i el que hi havia en joc era transcendent. Potser, el moment més influent de la campanya. En el comiat del programa, ja era evident que la mentida i la bronca havien embrutat la discussió, sense que hi intervingués el filtre de qui havia d'exercir d'auditor entre candidats i electors. 

I era difícil, però hi havia formats alternatius. El va demostrar TV3 en l'últim debat d'aspirants a l'alcaldia de Barcelona. En un duel amb set caps de llista, la realització va saber intervenir de manera pulcra per mostrar dades que contextualitzessin les imprecisions en afirmacions o rèpliques. La fórmula, que no complicava la feina de les moderadores, exigia un treball periodístic més profund que la tria de blocs i preguntes, aportava perspectiva al ciutadà i quedava ben resolta, perquè treia suc a les possibilitats tècniques del mitjà a partir del grafisme. Es podia ser més ambiciós en la verificació, però era un punt de partida més que interessant.

És pertinent subratllar el bon exemple de TV3, ni que sigui per contraposició. L'afirmació sembla feta a contracorrent, perquè l'auge i desaparició del procés ha creat una tempesta perfecta contra els mitjans públics. Pesa l'assenyalament patit per electors allunyats del sobiranisme, convenientment amplificada, i també ressona la crítica sostinguda de ciutadans frustrats amb els fets del 2017, a voltes intoxicats per gurus amb predicaments a les xarxes que no han entès que el servei públic no és sinònim d'adveniment a una causa, per majoritària que sigui. Caldria que les esmenes a la totalitat a la televisió de Catalunya, algunes de tant injustificades com interessades -com les que diuen que actua de manera hispanocèntrica-, aterressin en l'equilibri dels fets. A vegades, un cop de realitat del que hi ha en altres mercats també pot convertir-se en una dosi d'autoestima, que no caldria prendre's amb autocomplaença.