Que la Unió Europea hagi hagut de córrer a pactar amb David Cameron acords i tractes beneficiosos per evitar que triomfi el Brexit demostra, d’entrada, la debilitat política d’un continent que no ha aconseguit mai bastir lideratges sòlids. El referèndum britànic està mostrant les costures de la Unió, que haurà de ser flexible si, com es preveu, els anglesos decideixen deslliurar-se dels lligams de Brussel·les.
  
Si bé és cert que la Gran Bretanya sempre s’ha mirat els europeus des de la distància, no ho és menys que aquesta consulta que es proposa serveix per veure que la política comunitària és capaç d’adaptar-se a la realitat sense cap problema si hi ha interessos en joc. I en aquest cas, n’hi ha. O algú es pensa que la Unió li tancarà la porta als nassos als britànics si aquests opten per sortir? No.

Si les enquestes es compleixen, els alts càrrecs europeus sortiran el dia 24 a tranquil·litzar la població i (sobretot) els mercats assegurant que amb la Gran Bretanya es continuaran acordant qüestions econòmiques de la mateixa manera que ja es fa ara amb Suïssa o Noruega, països que no formen part de la Unió Europea. No hi haurà cap drama.

I si es poden traçar noves vies amb el Regne Unit, també se’n podran fer al sud d’Europa si Catalunya trenca amb Espanya (està per veure com) i es situa com una de les qüestions a resoldre per les cancelleries d’Europa. La realpolitik té la força de passar per damunt de les normatives i, per descomptat, dels discursos de la por. Si Catalunya aposta per la independència i es concreta una majoria per abordar-la, Europa hi intervindrà per intentar salvar el projecte europeu.