Ahir a la tarda el representant permanent del Regne Unit a Brussel·les va lliurar la carta del Brexit al President del Consell d'Europa, Donald Tusk. Aquest tràmit va engegar formalment l'aplicació del famós article 50 del Tractat de Lisboa i que haurà d'acabar, com a molt tard, el 29 de març del 2019, amb la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Els nou mesos que han passat des del referèndum del mes de juny han sigut una bona síntesi del que han estat 44 anys d'un complicat matrimoni que ja va començar a grinyolar el 1975 –tan sols dos anys després de l'entrada del Regne Unit al club europeu– amb el referèndum (perdut) de sortida de la UE, i que no ha deixat de ser conflictiu en cap moment.

A falta de concretar els detalls de la sortida del Regne Unit de la UE –i de si serà un Brexit tou o dur– i de com quedaran els drets dels tres milions de ciutadans europeus que viuen al Regne Unit i el milió de britànics que viuen a Europa, hi ha alguns aspectes de la política interna del Regne Unit que poden plantejar seriosos dubtes a la continuïtat del país entesa com ho fem avui en dia.

En efecte, per una banda, com explicàvem aquest dilluns, a Escòcia un dels principals arguments dels defensors del "No" al referèndum d'independència celebrat el setembre del 2014 era el de mantenir Escòcia dintre del club europeu. Després del Brexit però, l'argument dels unionistes s'ha capgirat, i malgrat la posició unànime dels partidaris de romandre dintre del Regne Unit de "once in a generation" (només un referèndum per generació), la demanda feta aquest dimarts des de Holyrood de celebrar un nou referèndum difícilment podrà ser negada pel govern de Theresa May.

Més incert és el futur a Irlanda del Nord. En aquesta zona el Remain va guanyar amb el 55,7% dels vots, rebent el suport majoritari de la població catòlica i d'una part important de la protestant (tot i que el DUP, el partit del primer ministre nord-irlandès, va demanar el vot pel Brexit). En aquest context, i en el si d'una societat altament fragmentada, les eleccions de principis de març van donar uns resultats molt bons pels partits pro-reunificació i pels no-alineats en cap dels dos bàndols. De fet, per primera vegada des del 1921, la suma dels diputats dels partits nacionalistes irlandesos a Stormont ha sigut superior als dels unionistes. Entre els nord-irlandesos hi ha el temor que el Brexit pugui portar a la reinstauració de fronteres entre les dues Irlandes, pugui frenar els intercanvis econòmics i, en última instància, pugui posar en perill els Acords de Pau. No és d'estranyar doncs que el Sinn Féin ja hagi engegat una campanya a les dues bandes de la frontera en favor d'un referèndum d'unificació. Per si això no fos poc, segons dades del cens de 2011, l'evolució de la natalitat entre catòlics i protestants a Irlanda del Nord és favorable als primers, de manera que a partir del 2020 l'històric domini demogràfic dels unionistes es podria veure revertit (de fet, entre la població menor de 44, ja són majoria els catòlics).

Tot plegat ens porta en una situació ben paradoxal. Mentre que un dels principals arguments dels defensors del Brexit era la recuperació de la total sobirania sobre el país, en pocs anys (i sempre en funció de com s'acabi definint la sortida de la UE), ens podem trobar amb un Regne Unit ben empetitit. I aleshores, les memòries del gran imperi britànic, de les glorioses guerres guanyades, la Commonwealth o el seient al Consell de Seguretat de l'ONU, podrien quedar com a meres entelèquies del que un dia aquest país havia sigut.