Aquesta tardor Amposta retrà un important i merescut homenatge a l’escriptor Josep Igual. Es preveu que l'acte, organitzat per la biblioteca de la ciutat on va viure durant molts anys l'autor benicarlando, servisca per a posar en relleu de manera rotunda la importància d’una obra que ha estat flagrantment poc valorada pels limitadíssims mitjans de comunicació i el seu estol de crítics de pa sucat amb oli que tan sols tenen paper per als tiratges comercials.

L'oblit és greu, atès que l'obra d'Igual cal comptar-la, sense dubte, entre les més importants de la literatura contemporània en català, com sospite que es va ensumar de seguida l'hàbil editor Vicent Olmos, que va tenir l'encert d'incloure en el seu excepcional catàleg el dietari L'incert alberg (Afers, 2016). També Joan Garí o Enric Sòria -que se les empesca totes- van tenir molt clar sempre qui tenien davant. No és poca cosa.

A Igual potser no el va ajudar ser un home de frontera, vull dir d'una frontera tant ignota com indefinida, encara que a ell no semblés importar-li, encara que s'hi trobés còmode allunyat de les ciutats que el distreien d'escriure tal com confessa en una breu entrevista al seu amic i també escriptor Jesús Maria Tibau en el programa Tens un racó dalt del món del Canal 21 Ebre.

De fet, la impressió és que Igual quan trepitjava la ciutat ho feia amb l'esperit de l'explorador insubornable, molt agraït amb el que veia i sentia, però desitjós de tornar a recloure's al seu paisatge tant bell com inconquerible, en el seu propi món des d'on era capaç d’explorar la realitat amb aquell punt de punyent ironia fusteriana, amb una meticulositat planiana, amb tots els sentits desperts del poeta que fou i és.

Potser no el va ajudar el seu caràcter aparentment retret o el fet d’estar fora de segons quins cercles en què es couen les promocions i es sortegen a dit les oportunitats. Tot plegat, militar en la doctrina tossuda de l’outsider té els seus riscos i les seues conseqüències que, això no obstant, mai no superen el plaer pur de sentir-se lliure. Tant se val. Allò que veritablement compta és l'obra que ens ha deixat. Poemaris com Uomo qualque (2010) o Oliverar de l’aire (2019). Dietaris com L'any de la fi del món (2001) o Quaderns deltaics (2009). Llibres de relats com ara No és el que sembla (2010) o Amors gairebé eterns (2013). També les novel·les -malgrat la seua resistència a reivindicar-les- El cor cansat (1997), Cabotatge (1997), Torn de nit (2005) i Música secundària (2015).

Val a dir que no vaig conèixer-lo personalment, tot i que la llista d'amics comuns podria ser interminable: Emili Gil, Manel Alonso, Josep San Abdón, Miquel Pradilla, Joan Navarro... Em passa un poc com a l’amic Toni Mollà (un altre dels nostres grans) que tampoc no el va conèixer en persona tot i que el va seguir i, a més, va mantenir amb ell una enriquidora relació en la distància fruit de compartir l’ofici del gènere, referents, una insadollable voracitat lectora. No fa massa a la revista Caràcters Mollà es referia al dietari L'eternitat enamorada. Notes d’un diari, 2016-2017 (Tres i Quatre) -guardonat amb el premi Octubre Joan Fuster d’Assaig 2019- després de relatar un episodi en què Igual sortia perjudicat per un jurat literari poc agut de què el mateix Mollà en formava part. Mollà no va poder aconseguir que el llibre d'Igual eixís triomfant de la discussió pel que es veu bizantina del tribunal. Com siga, escriu Mollà, "(...) Al pas del temps, Josep Igual ha anat perfilant, gràcies a lectors desacomplexats, aquell personatge que ara i avui coneixem. Un personatge d’àmplia obertura d’interessos vitals que domina els corresponents registres estilístics. La lectura de L'eternitat enamorada en confirma una evolució assaonada. Josep Igual continua escrivint amb una facilitat aparent. La frase flueix ben adjectivada -a la manera que vam aprendre mentre fumàvem i llegíem Josep Pla. Amb els adverbis exactes que emmarquen les circumstàncies en què el personatge Josep Igual llegeix, canta, viatja, xarra amb els amics, passeja el gos o escriu --que són sinònims imperfectes de la vida (...)".

També l’escriptor i periodista del setmanari El Temps Xavier Aliaga ha captat la importància d’un dels llibres més importants de l’escriptor de Benicarló: "(...) quan la prosa d'Igual s'enlaira, quan guanya en perfils propis és en l'anotació quotidiana, com ara quan descriu el nomadisme del músic o quan aborda viatges i itineraris. Passatges de factura planiana llegidors i amens, de vegades excelsos literàriament  com en el sinestèsic perfil d’un casal de jubilats. Trobarem això i els petits moments intransferibles en què la col·lectivitat és una remor de fons i el dietarista es tanca en la closca. Llavors, el lirisme agafa les regnes, els ulls dels lectors espurnegen i els cervells dels tastadors de delicadeses veuen enceses les neurones com a llums de Nadal (...)". 

La lectura de les darreres pàgines de L'eternitat enamorada m'agafa en la terrassa d'un bar de Pujades ocupada per turistes desenfeinats, un diumenge de finals d'un agost estrany en què he escalat els cims de l’alegria i, alhora, he mirat de fugir de la tristor ocultant-me per totes les sales de cinema de la ciutat a hores en què només van a veure pel·lícules els espectres. La prosa d'Igual m'ha commogut, m’ha salvat el matí, també m’ha remogut. Ara és ben bé com si el tingués ací mateix. M'agrada tenir-lo assegut al meu costat amb el seu posat un punt murri. El sent com un còmplice. No tan sols compartim ofici i preferències literàries, Bach, què sé jo... Josep tampoc no sap conduir, ni mai no li ha atret el més mínim el llarg catàleg d'automòbils pel qual sospira mitja humanitat. Pel que es veu per a cap dels dos ha estat un problema no saber manar un cotxe. Un dia l’amic Emili Piera em va dir que la gent que no sabíem conduir teníem vocació de bisbe. Ves a saber.  Ara bé, què passaria si Josep, que s’ha guanyat la vida com a músic de poble en poble amb la seua inseparable Xus, formés parella artística amb mi? Com es suposa que seríem capaços d’anar d'El Paso a Las Cruces i de Las Cruces a Silver City, on potser ens esperaria un motel barat amb vistes a Silver Heigths Boulevard i a un desolat paisatge de turons dessecats al sol? No ho sé. Ja ho trobaríem. No tenir rodes aguditza l’enginy.

Abans que sepulte el llibre sota un exemplar del diari que no arribe ni a obrir rellegisc un darrer fragment del seu dietari: "No existeix el buit, segons els científics exploradors. Sempre hi ha alguna cosa en l’aparent buit, una diminuta vibració, una partícula discretíssima, l’inici d’un vers solt, el record càlid d’una vaca maternal i totèmica, un bitllet de tren descolorit, l'escata verda d’una falsa promesa que et feu errar el pas. El buit? El buit és una espera, una paciència, una respiració de monjo a trenc d’alba. Ja només, una llicència poètica. La ciència desautoritza el concepte. Sempre hi ha alguna cosa. Un contínuum granulós, un formigueig, mitja partícula elemental posant el peu de pàgina al silenci transitori -o perenne". Recordeu, doncs: no existeix el buit.