És clar que un referèndum, per molt que després les participacions siguin les que siguin, seria el més assenyat després d’aquesta potinada constitucional del tema del dèficit. En tot cas queda clar que de la mateixa manera que dos no es barallen si un no vol, si dos volen, i tenen el pes del PSOE i del PP, poden canviar la Constitució, el constitucional, i el tribunal. Poden canviar les regles del joc aprofitant que venim de l’agost, i que hi ha eleccions el novembre.

Doncs justament ja que hi ha eleccions, una tercera papereta, a més de la del Congrés i el Senat, faria la serena tasca de consulta. Però quina por tenen? És clar que tot sovint es diu que les eleccions ja serveixen com a mecanisme de consulta. I si PSOE i PP ho tiren endavant ara, que no pateixin que el 20 de novembre no hi haurà dues forces més votades. El més votat abans de començar ja se sap que serà el Partit Popular, que fa servir el clàssic de “Empieza el cambio”. El que no se sap és exactament quants diputats tindrà el dia 21 de novembre.

No sé perquè el PSC no ha agafat la torxa del referèndum que li hauria permès tenir aquesta visibilitat que reclama Ernest Maragall. Perquè aquest canvi constitucional també ha aixecat arestes en molts partits.

Amb tot el canvi principal l’haurà experimentat el president del govern central. De Zapatero no es podrà dir que sortirà tal com va entrar. Perquè va entrar amb els aires de l’Espanya plurinacional, i marxarà amb la primera modificació de la Constitució en trenta anys, i amb un tuf d’involució que fa massa temps que dura. La llista és llarga, i la sensació de realitat encerclada també. Vivim en un cèrcol, i per la via parlamentaria i de la justícia no hi ha manera de progressar, d’avançar. Quan no és la capacitat d’autogovern, és la llengua, ara amb el qüestionament del sistema d’immersió a les escoles. Els jutges, que poques aules deuen haver trepitjat sentencien, i ordenen que s’aplani el camí de l’assimilació lingüistica. La idea d’uniformitació substitueix la de l’Espanya plural, de sensibilitat i de llengües.

I de tot plegat la culpa li haurem de donar al cafè. En el seu moment, a l’època de la LOAPA amb el cafè per a tothom, i ara amb el cafè entre Zapatero i Aznar, on es va fer perdonar els seus pecats, on va signar la seva contribució perquè comenci el canvi.