La dictadura de l'última hora i de la política declarativa i contradeclarativa soterra massa sovint les ferides d'una societat cada vegada més desigual, on hi ha un gruix creixent de persones que malden per sobreviure en condicions dignes. En tenim un clar exemple aquests dies al Parlament de Catalunya, on el focus està situat en la batalla entre lletrats oberta a partir de l'escàndol de les prejubilacions d'or dels funcionaris. Les batalles associades a l'opacitat de la institució passaven per sobre, com una piconadora, de la presentació d'una iniciativa que pot canviar la vida de 18.000 persones sense llar. No vol dir això que la transparència de la cambra sigui una qüestió menor, sinó que massa sovint hi ha problemàtiques estructurals que només poden ser resoltes si hi ha voluntat política i que queden soterrades perquè es normalitzen i només copen titulars en escenaris de tragèdia. 

Mentre als passadissos del Parlament prenia aires de telenovel·la les acusacions creuades entre funcionaris molt ben remunerats per l'erari públic, a la sala del faristol es produïa una fotografia insòlita: la de set partits tancant files amb la proposició de llei elaborada per entitats del tercer sector i experts de la UAB i la UB per combatre el sensellarisme. "Són els grans oblidats de la nostra societat", advertia Jaume Castro, responsable de la Comunitat de Sant Egidi. La taxa de risc de pobresa i exclusió social a Catalunya és ja del 26%, la pitjor dada en els darrers deu anys i que, en termes absoluts, suposen 1,6 milions de persones fent equilibris a la corda fluixa. D'aquestes, la meitat estan en situació de pobresa severa. I aquelles que es troben vivint al ras, de refugi en refugi o sota un sostre d'alt risc per a la seva vida sovint fora de les estadístiques -i, per tant, invisibles a ulls de l'administració- formen part del grup més vulnerable.

El dret a constar en un padró, que és tant com que consti la seva existència, a ser assistits sanitàriament i accedir a serveis i prestacions que no saben ni que existeixen. O una cosa tan senzilla i a l'hora tan vital com poder anar a un lavabo o dutxar-se. Drets tan fonamentals per a la dignitat d'una persona que costa de pair que bona part de l'agenda mediàtica no estigui centrada en com d'urgent és que no s'aboquin tots els esforços en resoldre-ho. La proposició de llei presentada és un salvavides tan important, que res justificaria que no es posi en marxa el més aviat possible.

És un deure col·lectiu que els titulars d'ahir, malgrat que fossin discrets i es perdessin en el serial de la setmana, concentrin la fiscalització suficient perquè els representants polítics compleixin amb el compromís de passar de les paraules als fets. Sovint els periodistes reflexionem entre nosaltres sobre la bombolla que suposa estar a l'aguait de l'entrellat parlamentari, atrapat des de fa temps en disputes procedimentals, conflictes d'alt voltatge verbal però eteris i la teranyina judicial teixida a partir d'accions més simbòliques que reals però que posa en escac la sobirania de tota una cambra legislativa.

La moció preparada només per fer nosa al rival polític, el filibusterisme per entorpir i dilatar, la declaració altisonant, la interpretació i la contrainterpretació del reglament i, ara també, una guerra entre funcionaris que no ha esclatat fins que la informació de l'Ara els ha tocat les butxaques. És el nostre de pa de cada dia en sentit metafòric mentre hi ha a qui li falta el pa de forma literal. L'afirmació pot semblar simplista, però si ampliem el focus no deixa de ser la crua realitat. Al final, els mitjans posen l'accent allà on els representants polítics hi aboquen esforços i, per tant, no es pot obviar el minut a minut de la superficialitat estratègica. Però tampoc pot ser la nostra excusa per, sent conscient de les eines i recursos limitats amb els que treballa la professió, no posar la banya fora de l'ecosistema que ens construeixen i que no deixa de ser un col·laborador estret del canibalisme de l'última hora.