Una idea recorre despatxos i redaccions de ràdios, televisions i diaris, i és que la gent s'està cansant de la política i que cal omplir programacions i pàgines amb assumptes més lleugers o creatius. És comprensible aquesta fatiga: venim d'un cicle on semblava que grans canvis eren possibles i, a més, a tota velocitat, i som on som sense que de moment s'hagi proclamat la independència ni s'hagi fet cap revolució anticapitalista. I a sobre va i guanya el PP, "però com és possible, si jo no conec ningú que els voti?". És divertida aquesta tendència a negar el dret a existir a les coses que no ens agraden. I a Madrid continua el bloqueig, i vinga hores i més hores d'informacions especulatives, i de tertúlies que giren sobre elles mateixes.

La política, però, ha estat gairebé sempre avorrida i això segurament ha estat un bon símptoma, perquè volia dir que a la ciutadania ja li estava bé tal com anaven les coses. I estem a favor que la gent estigui bé, oi? Que en els darrers anys la política hagi arribat a substituir el futbol com a matèria de discussió a la barra del bar és una anomalia. Segurament el que ha passat no és tant que el poble s'hagi polititzat sinó que la política s'ha popularitzat degut a que ha fet anar idees, argumentaris, emocionalment molt potents, comprensibles per a tothom i fàcilment inflamables, amb bàndols clars on posicionar-se. Política espectacle, de ring de boxa, amb els seus nous catecismes, els seus simulacres i els seus linxaments.

Ara, de la mateixa manera que el procés sobiranista pot arribar a esdevenir processisme, la política potser torna a la seva condició natural, un politiquisme de lànguida migdiada on la meta no és final sinó volant, perquè les conviccions col·lectives no són tan poderoses ni tan estables per fer possibles els grans canvis d'un dia per l'altre. Pot ser que l''independentisme sigui alhora prou potent per dominar el Parlament però no per trencar l'Estat espanyol, ja que per trencar-lo cal més força que per mantenir-lo unit, i pot ser també que l'esquerra dita transformadora tingui prou força per esquerdar els bipartidismes però no pas per erigir-se en ideologia hegemònica. I mentrestant la vida continua.

Compte, això sí, amb la manera d'interpretar la fatiga política. Pel que fa a Catalunya, no sembla que comporti un retrocés de l'independentisme, més aviat al contrari: el sí ha pujat dos punts al darrer CEO i va assolir el seu màxim històric. I si quan, a enquestes anteriors, aquest sí baixava, ens ho vam creure, ara també, oi? Perquè una cosa és que la gent es cansi de dispensar una atenció permanent a la política i, una altra, que canviï d'opinió.