Els processos d'unitat sempre tenen algun cost personal. Tant se val que sigui la nova o la vella política, sempre hi ha damnificats i esculls de darrera hora. Això si, ben camuflats amb qüestions d'ordre orgànic que és una manera com una altra de referir-se als interessos dels dirigents dels diferents nuclis fundacionals que veuen trontollar les seves legítimes expectatives polítiques.

La confluència dels Comuns s'assembla molt a la unitat socialista. Es busca l'hegemonia de l'esquerra, evitant la dispersió de forces i el xoc electoral fratricida que sempre beneficiaria a la dreta. Salvant totes les distàncies que calguin, però l'actitud de Podem és molt semblant a la de la Federació Catalana del PSOE: a mida que s'acosta l'hora de la veritat, sempre hi ha qui posa el focus en el sacrifici que fa la delegació territorial de la marca d'àmbit estatal en benefici d'una direcció del nou partit que acabarà inevitablement dominada pels socis locals gràcies a la seva major projecció política, social i intel·lectual.

Podemos sap que Podem té una mala peça al teler. El nou partit tindrà un lideratge clar al voltant d'Ada Colau, gestionat per Xavier Domènech i el seu grup de gent, articulat en la consistència orgànica d'Iniciativa i confiant el desenvolupament dels quadres per estabilitzar la formació en les possibilitats  que ofereix el govern municipal de Barcelona. El panorama no és gaire afalagador pels dirigents de Podem, però les alternatives són pitjors i malgrat Iglesias ho està portant, públicament, amb guant de seda, difícilment deixarà que les coses arribin a la crisi del projecte.

La decisió estratègica de Podemos de confiar bona part de les seves aspiracions de liderar l'esquerra espanyola en una aliança amb la força emergent de Colau sembla ferma. El risc de convertir Iglesias en una opció electoral residual a Catalunya per no acceptar la lògica de la unitat és massa gran i massa evident com per pensar que les resistències plantejades per Podem responguin a diferències de fons. Més aviat sembla el joc de les cadires i de les posicions en les futures llistes electorals i, potser, la negociació d'alguna fórmula transitòria per allargar la vida artificialment a les actuals formacions abans de complir amb la unitat definitiva. El protocol de la unitat socialista va ballar fins minuts abans de ser signat, malgrat saber tothom que no hi havia altra remei que signar-lo.