Tot i els intents del castorià Florentino Pérez per superar-lo, si hi ha un individu que ha lligat la seva existència a la del Reial Madrid, aquest ha estat Santiago Bernabéu. No debades, l’home que encara avui (i per a vergonya de molts demòcrates) continua donant el nom a l’estadi, va presidir el club blanc durant 35 anys, la majoria durant el període de la dictadura del seu admirat Francisco Franco.

Tal com ens recorda Ferran Casas, subdirector d’aquest diari, va ser durant els anys de govern de Bernabéu que el Reial Madrid “va construir la seva hegemonia, primer a Espanya i després a Europa”. En aquest sentit, sota la presidència d’aquell advocat nascut tal dia com avui del 1895 a Almansa (Albacete), el club va aconseguir 6 de les 12 Copes d’Europa amb que compta actualment.

Però darrere la imatge triomfadora de Bernabéu, darrere d’aquell president que semblava perpetu, s’hi amaga una faceta molt menys amable. Racista, masclista, homòfob i convençut de la superioritat “de la raça castellana”, Bernabéu, militant de l’extremista CEDA, es va allistar amb 42 anys com a voluntari a la Guerra Civil. I va participar en l’ocupació de Lleida, Balaguer, Tremp, Artesa de Segre, Ponts, Solsona o Berga com a caporal de la 150 Divisió Marroquina, una de les més temibles de l’exèrcit franquista.
“Fuí cabo en la división del general Muñoz Grandes en la reconquista para España de la Cataluña independiente”. Amb aquestes paraules, el president del Madrid explicava, poc abans de morir, què el va dur a ser voluntari a la Guerra Civil. I en una entrevista al diari As l’any 1974 recordava que “cada vez que tomábamos un pueblo de Lérida [...] los ancianos se asomaban a los balcones y lloraban desesperados. Cuando un anciano llora de odio es que un pueblo no tiene remedio”.

Precisament, Catalunya i els catalans eren una de les grans fòbies de Bernabéu. Per a ell, “el problema crucial de España es el regionalismo. Los Reyes Católicos hicieron España y ahora quieren desacerla”, declarava a la revista Posible el setembre del 1976. I sentenciava que “los castellanos son históricamente los españoles más cojonudos y más completos [...] Y lo siento por los catalanes, gallegos y vascos, pero los castellanos han sido siempre más listos y en el campo de batalla siempre les han mojado la oreja”.

Del seu pas per la Guerra Civil, Bernabéu se’n va emportar tres medalles. I de la seva fidelitat al règim, la presidència del Reial Madrid des del 1943 fins al 1978. Durant aquesta llarga etapa, Bernabéu va esborrar la lleialtat del club a la República i va projectar l’equip com el millor ambaixador de la dictadura. La seva admiració per Franco només es va acabar el dia que va morir. De fet, pocs mesos abans del seu traspàs, Bernabéu encara va definir el dictador com “un hombre de orden que tuvo la virtud de conocer a los españoles como la madre que los parió”. Amén.