
ARA A PORTADA

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
Un dia s’estudiarà en les principals facultats de Ciències Polítiques el procés gradual, però ferm, d’un Estat com l’espanyol cap al precipici, conduït pels seus dirigents. Als dos principals partits espanyols els pertoca la responsabilitat suprema de la fallida de l’Espanya oficial, però seria injust posar-los als dos al mateix sac. El Partit Popular ha ultrapassat totes les previsions.
El cas Rato ho corrobora. Un país és també les seves icones. Quan aquestes són falses, quan s’erigeixen sobre la farsa, cau tot. La caiguda del doctor honoris causa per la Universitat Rey Juan Carlos i pare del “miracle espanyol”, etc., diu molt d’una característica ben espanyola: la mitificació del triomfador, duta a terme per tota la claca d’opinadors que habiten les perifèries del poder. Quan en un país, els únics a qui es reconeixen miracles són uns suposats delinqüents, malament rai. L’entrada de Rato al “Diccionario biográfico” de la Reial Acadèmia de la Història és de vergonya aliena. Ni les acadèmies escapen a la degradació general.
L’Espanya oficial és encara una gran cort. Estan clares les raons catalanes per marxar. Però sobta que no sorgeixi a l’Espanya profunda un moviment de ciutadans “independentistes” que vulguin separar-se del seu estat…
Tampoc la societat catalana ha escapat a aquest construcció acrítica de mites que, en un país madur, han de ser sotmesos al judici crític. Els casos Millet i Pujol són ben evidents. Hi havia proves (tant Millet com el pare de Rato havien estat a la presó). Però la temptació cortesana és massa forta. Seria bo que, ara que maldem per fer un país millor, el construíssim amb materials nous pel que fa als models ciutadans en què ens volem emmirallar. Menys culte al triomfador amb sort o a l’espavilat del moment, per qualitats objectives que tingui. I més exigència amb nosaltres i amb els altres. Ens aniria millor.
Nascut a Barcelona el 1964, forma part de Nació des del 2015. Llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Va estar molts anys al setmanari El Triangle, on va escriure bastant sobre temes d'Església. Abans, havia treballat a l'Arxiu Central del Departament de Governació. Ha escrit una biografia d'Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d'entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder.
Et pot interessar
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.