Després de setmanes de perillós i extemporani debat sobre si cal que el castellà, llengua importada i inoculada a casa nostra, sigui llengua oficial quan siguem independents, em quedo amb les paraules de la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, al debat organitzat per Nació Digital, amb les que va voler tranquil·litzar els promotors d’aquesta idea assegurant-los que “el castellà no es perdrà, no pateixin; ara no cal fer proclames a favor seu”.

És així, no ens enganyem; el castellà no va perdre pistonada a Catalunya arran de la Llei de normalització lingüística ni, malgrat el que inventen versions distorsionades i interessades, tampoc ningú té cap problema per viure plenament i única en castellà al nostre país. Ans al contrari. Ni és imaginable, per tant, que la perdés si, un cop siguem independents –que ho arribarem a ser, només és qüestió de temps-, no fos declarada llengua oficial.

En canvi, tant el temps abans com l’endemà de proclamar la independència ens caldrà, més que mai, estrènyer llaços i enfortir sentiments de pertinença, de comunitat. I això, més enllà del Barça, només ho pot fer la llengua. Una única llengua compartida que ens identifica i ens iguala. I que, com també va dir la Muriel Casals, “crea una única comunitat”.

Una altra història és si cal fer sobiranisme en castellà. Respecte a això, personalment crec que, puntualment, sí. Des de la proximitat i la generació de confiança i emprant la llengua com a eina de comunicació, sense que això signifiqui una renúncia ni cultural ni de identitat per part de cap dels interlocutors.

Perquè la independència només la proclamarem si també hi voten a favor aquells i aquelles que encara avui no parlen català a Catalunya, hem de fer sobiranisme o independentisme, digueu-li com vulgueu, en castellà, anglès, francès, alemany, xinès, àrab i mandinga, si cal.