El català va tan faltat de bones notícies que qualsevol gest de complicitat amb la llengua és rebut amb gratitud. L'esforç d'Ansu Fati per expressar-se en l'idioma del país n'és últim exemple. El pas fet pel davanter no tindrà la transcendència d'altres decisions que el Barça havia pres en el passat per preservar la llengua -des que un 1 de juliol del 1916 es va redactar el primer document administratiu del club en català-, però la projecció pública de l'episodi suma més que resta. Sens dubte, Ansu Fati serveix de model més del que s'imagina.

Perquè el context és manifestament advers i calen militants a la causa. L'ús social del català està en franca regressió, ja sigui per la desatenció continuada dels poders públics, el cofoisme generalitzat, la voluntat de no incomodar castellanoparlants durant el procés o la suma de transformacions socials -des dels canvis demogràfics fins a la revolució en el consum dels continguts audiovisuals- que han contribuït a arraconar la llengua. La inèrcia ha lesionat el vigor del català. Només cal passejar-se per les dades, com les que s'inclouen en l'últim informe encarregat pel Govern a una comissió d'experts en el marc de la posada en marxa del Pacte Nacional per la Llengua, presentat el febrer passat: el col·lectiu d'usuaris predominants o exclusius del català va perdre uns 280.000 efectius.

A les modificacions del paisatge s'hi afegeix la pressió judicial per posar entrebancs a la consolidació de la llengua en espais com l'ecosistema escolar. La sentència del 25% de castellà a les aules, que tant protagonista serà del debat polític després de Setmana Santa -a finals d'abril s'ha de votar al Parlament la reforma de la llei de política lingüística, marc normatiu per diluir el compliment de la resolució judicial-, amenaça un dels pactes de país més sagrats, el de la immersió. La justícia demana complir un percentatge que en moltes escoles del país ja s'aplica amb escreix perquè la realitat social el desborda. L'aprenentatge lingüístic a les aules no pot dependre d'una quota designada per un jutge, de la mateixa manera que és de sentit comú que els projectes educatius s'adaptin al context del centre i el seu alumnat. Receptes pedagògiques, tan senzill com això.

El de la immersió és un consens que ha aportat enormes beneficis en termes de cohesió social, perquè estava pensat en clau de construcció de país. Però és un pacte que ha envellit malament, perquè s'ha sacralitzat i, a la vegada, s'ha deixat de complir. La immersió ha de sortir de la vitrina: exigeix una revisió acurada, reclama implicació -des de les famílies fins als docents- i necessita l'escalf d'una majoria política àmplia. Sense aquest paraigua transversal, qualsevol reforma normativa pot esdevenir paper mullat.

Per això resulta important que l'independentisme sumi plegat amb el PSC i els comuns en els pactes en defensa de la llengua. És tant o més rellevant una fotografia conjunta -com la de la reforma de la llei de política lingüística, momentàniament congelada- com les respostes que es traslladin als tribunals, que sempre tindran l'asterisc últim del blindatge que la Constitució atorga al castellà. I faran més pel català els pactes multicolors que el simple fet d'esgargamellar-se.

Ara bé, després l'escola i els ciutadans compromesos han de trobar al seu costat un Govern valent, capaç de prendre decisions desacomplexades per protegir i promoure la llengua. Amb solucions exigents a les aules -el nivell lingüístic del professorat, per exemple- i l'administració -el tracte preferent en català-, a més de propostes imaginatives a les plataformes de continguts audiovisuals, per citar només un sector clau. Sense el desig d'avançar i la credibilitat per fer-ho, els acords polítics al Parlament tindran un recorregut limitat. Només es pot seduir des del convenciment. I, en la seducció de més Ansu Fatis, el català s'hi juga el seu futur.